«Vaig néixer a Penafiel per a tot, per a la vida i per al futbol; no va ser fàcil marxar»

—Diumenge, contra el Mallorca, va reaparèixer ja recuperat de la lesió al turmell. Aquesta està sent una temporada dura?

—És la part negativa. Quan tries aquesta feina, saps que això pot passar. Els jugadors, per molt que no les vulguem, estem acostumats a situacions com aquestes. Vaig estar dos mesos refent-me d’un problema al genoll i, quan tot anava bé, em vaig tornar a lesionar. Tampoc no sóc dels qui li donen voltes al cap perquè sé que, més enllà de treballar i recuperar-me, no puc fer-hi més.

—Natxo González diu que amb vostè l’equip fa un salt de qualitat i que és un jugador diferent.

—No ho sabia. Li agraeixo les paraules. El que he de fer i intento és ajudar l’equip en el que puc i en el que el míster demana. Igual com la resta. Si m’he de definir, sóc un jugador amb toc de pilota més que no de córrer molt. Són dos perfils, i els clubs necessiten futbolistes dels dos tipus.

—Quan va fitxar, existia la percepció que la categoria el limitava i que el seu futbol brillaria a Segona. Ho sent així?

—Vull pensar que sí. Em va costar l’adaptació. Els camps el joc, eren diferents. A Segona, hi ha més qualitat. I ho demostra la mateixa plantilla. No és el meu cas, però sí que penso que el futbol és així: és impossible posar Iniesta a jugar a Segona, ha d’estar a Primera. Amb tot, porto tres partits com a suplent i molt pocs minuts com per parlar i, a Segona B, el meu rendiment depenia únicament de mi. Un jugador bo, si realment ho és, també s’hi ha d’adaptar.

—I buscar la simplicitat.

—Les coses, com més simples, sempre millors. Es tracta de pensar abans que la resta, i això és el més difícil. Però em sembla la millor manera de fer futbol.

—El seu gol al Sardinero, el 0-1, va contribuir i molt en portar el club on ara es troba.

—Ho recordo amb alegria (riu). L’equip va arribar molt bé tot just a aquell moment de la temporada, molt confiat que tot el que passés seria bo. I em va tocar a mi. Jo no sóc golejador ni penso en fer gol, però tenia la sensació que guanyaríem. No amb un 0-3, perquè ningú no s’ho pensava, però tots sabíem que ens venien coses bones.

—Al Paços de Ferreira va jugar la prèvia de la Champions i al CF Reus ha participat a un ascens. Amb què es queda?

—La prèvia de Champions va ser més un moment per gaudir que no pas de creure que podíem passar l’eliminatòria. Em quedo més amb el tercer lloc que és el que ens hi va portar. I amb l’ascens del CF Reus, perquè era un objectiu del club i el meu de propi des que vaig firmar.

—Ha pensat en el seu futur més enllà del juny del 2018?

—Em trobo en un punt que tinc dona, dues filles, he de pensar també en elles i no penso massa en el futur. Em preocupa l’educació i el creixement de les meves nenes. Penso en que elles estiguin bé i molt poc en mi.

—Amb la família ja establerta i dues filles petites, està arrelant d’alguna manera a Reus?

—Una d’elles acaba de fer cinc anys i l’altra té sis mesos, va néixer al juliol, a Portugal. Jo ja havia tornat de vacances, però ens vam plantejar tenir-la allà, i la meva dona ho volia així. En certa manera, sí que estic arrelant però no em plantejo quedar-m’hi. Reus és una ciutat que m’agrada molt però em falten família i amics. Si hi fossin, estaria fantàstic.

—Algun cop ha explicat que el preocupa que, després de quatre anys fora, a Portugal no se’n recordin de Vítor.

—En sóc conscient. És normal. Fa tres anys que estic fora, n’hauran passat quatre quan finalitzi contracte i és normal que s’oblidin de mi a Portugal, però no em preocupa. Ara mateix, la meva família està bé aquí, ens sentim còmodes. Tampoc no sé si seria tan fàcil. Acabaré amb 34 anys, no sóc jove. M’agradaria retirar-me a Portugal, és veritat, però no és una obligació.

—Hi ha un nom important a la seva trajectòria i que, d’alguna manera o altra, l’ha portat fins aquí: Carlos Carneiro.

—És la persona que em va fer arribar a Primera a Portugal. No sé si sense ell hi hauria arribat o no, però sé que ho he fet gràcies a ell. Vam ser companys de vestidor a Penafiel, on va acabar la seva trajectòria, va jugar sis mesos. Ens vam conèixer, em veia entrenar i jugar, i em va dir que algun dia em posaria a jugar a Primera. I ho va fer, va acabar a Paços com a director esportiu i em va fitxar. Ara està al Tondela. És bona persona i li estic molt agraït.

—Els qui el coneixen bé diuen que, si fos per vostè, no hauria marxat mai de Penafiel.

—Si és en termes futbolístics... A veure, jo vaig néixer allà per a tot: per a la vida, com a persona, però també per al futbol. Valoro més la formació allà que els anys com a professional. Però és que és la meva ciutat, el meu club, és on tinc els pares, els amics... On ho tinc tot. I no va ser molt fàcil deixar-la. Sóc molt de la meva terra. De valorar els inicis i les persones que em van tractar bé. Els meus pares, els meus germans, la meva dona i les meves filles estan per damunt de tot.

—Qui va inculcar-li el futbol?

—Vaig ser jo tot sol. Des de petit, no feia cap altra cosa que no fos jugar a futbol. No em recordo a mi mateix d’una altra manera. Vaig començar als set anys i sempre va ser un somni. He lluitat tota la vida per ser futbolista i afortunadament ha succeït. Si no fes això, no sé. Estaria ajudant als meus pares al seu restaurant. No em veig en cap altra cosa.

—Pensa que el seu perfil, discret, sense tatuatges ni pentinats, l’ha fet més invisible?

—No és que no m’agradin els tatuatges, simplement que no me’n faig. No sé si canviaré algun dia. Em pentino com m’agrada i no m’agraden les coses estridents. I no em sembla que fer-me-les m’hagués portat a destacar més.

—Què creu que haurà deixat vostè al CF Reus, i què ha deixat l’equip en vostè?

—El Reus ha deixat una marca forta en mi. Estic molt agraït a aquest club i espero no haver defraudat les persones que han confiat en mi.