'Il Dottore' a la porteria roig-i-negra

Dos guants dels colors groc i blau del Yamaha Movistar, amb el número 46 al revers, van sortir al rescat del Getafe quan l’equip no travessava la seva millor dinàmica. «Jo me’ls volia posar només per a partits concrets: si ell guanyava una cursa o el dia del seu aniversari. Però portàvem una ratxa molt dolenta, s’estava fent tot molt complicat i, entrant a València amb l’autobús abans d’un partit, vaig pensar ‘avui me’ls poso’. I ho vaig fer». La jornada va acabar en victòria «i també les següents. Jugàvem i ho fèiem bé i guanyàvem. I a mi allò em semblava increïble». Ho explica Jordi Codina, el porter roig-i-negre que va viure una etapa de sis temporades custodiant la porteria del conjunt madrileny amb èxit i, ara ho confessa, també amb algun que altre cop de mà de Valentino Rossi.

Incondicional del pilot italià «des que el meu pare posava les motos a la televisió cada diumenge, no perquè li agradessin especialment sinó perquè llavors no hi havia res més», l’arquer va encarregar a la seva firma, als inicis del pas pel Getafe, «uns guants amb els seus colors» per traslladar a la gespa l’admiració que vivia des de la pantalla. Els guants, dels quals només se’n van editar una desena, acabarien cobrint les mans d’Il Dottore després de disputar una prova a Montmeló. «Em va agrair el regal i va comentar-me que eren molt diferents al que ell feia servir amb la moto, però que li agradaven!», recorda Codina.

El campió del món va captivar-lo «en una cursa de 125. Com que jo era petit, m’agradava veure els pilots petits i em va cridar l’atenció», fins que «va arribar un moment que només volia mirar motos». L’afició es manté viva i «quan hi ha curses, no me les puc perdre, les he de veure com sigui, en aquell moment o més tard, però saber com ha anat». Al Getafe, on compartia habitació amb Miguel Ángel Moyá, «ell em demanava sempre que el despertés, que les volia veure amb mi. Jo ho feia i ell venia mig adormit, com podia». De vegades, a Codina, ni tan sols cal despertar-lo: «Aquests dies que han estat amb els tests hivernals a Sepang, he anat seguint els temps. Allò que t’aixeques a la nit, que estàs desvelat, mires el mòbil i tornes a dormir».

Una cita televisiva

Al vestidor del CF Reus, «crec que a Miramón també li agrada Valentino» i entre la resta de la plantilla «passa com amb tot esportista conegut. N’hi ha que ens agraden i estem pendents a totes hores i els qui, tot i que no els hi agradi, també s’informen». L’admiració, més enllà del punt de l’aficionat, el porter no l’assimila a la seva vida professional. «Són esports molt diferents. Ells es juguen la vida cada cop que surten a competir i nosaltres ho fem d’una altra manera, en un resultat», conclou el barceloní. D’aquells guants, «la marca va acabar farta de mi i em va dir que mai més (riu). Se’ls va demanar molta gent i va haver de fer un comunicat dient que aquells guants no es venien, que no els estaven fabricant, que eren els guants de Codina». «No sé qui els podia voler. Sí que és veritat que els colors eren bonics i que cridaven l’atenció però… Suposo que bojos de les motos com jo en deu haver uns quants», bromeja el porter. Abans d’intercanviar-los a Montmeló per la gorra signada amb què el pilot va obsequiar-lo, Codina i Rossi ja s’havien conegut. Ho van fer a través d’una periodista de televisió «que sabia que m’agradava molt i em va proposar de fer un reportatge amb ell, a Jerez, durant els tests. Creus que m’ho vaig pensar?».

Dels «poc més de cinc minuts que he passat amb ell» i que recorda «amb molta il·lusió», i també dels guants, el porter del CF Reus encara guarda un vestigi. Les canyelleres que ara porta, a la convocatòria de cada jornada, porten la imatge dels seus fills, Lucca i Claudia, però també «de fons, una de Rossi, i els noms dels nens escrits amb la seva lletra». Per si de cas.