«A l'Índia jugadors i cos tècnic vivíem junts a un hotel, com una concentració constant»

—Com va arribar-li la possibilitat del CF Reus?

—Havia estat a l’Índia durant tres mesos i el 15 de desembre vaig tornar cap a Espanya. Jo volia jugar a un equip espanyol. Vaig tenir diverses ofertes, però de l’estranger, i l’opció del Reus. Tothom m’havia parlat molt bé tant del propi equip com de l’entrenador, i de com s’estaven fent les coses. I s’adequava bastant al que estava buscant. No quedaven fitxes lliures i em van dir que, si algú sortia, era l’escollit.

—L’hivern ha deixat a Segona altres jugadors que vénen de la Superlliga índia. S’hi va aventurar a l’estiu amb aquests plans?

—L’estiu va ser una mica estrany per mi. Havia signat el contracte amb un equip de Xipre però, segons el seu president, supeditat a si l’equip es colava en Champions. L’objectiu no es va assolir, el president va dir que no volia fitxar més i, al final del mercat, em vaig quedar penjat. Se’m va presentar l’oportunitat de l’Índia i vaig acceptar-la.

—Quin balanç, esportiu i personal, li deixa l’Índia?

—Hi anava amb incertesa perquè la lliga allà només té tres anys i un no sap mai què es trobarà a l’estranger. Amb tot, està molt ben organitzada i creixerà. Vaig acabar molt content de l’experiència, tot i que sí que és una mica dur veure la realitat del país en el dia a dia.

—Com és aquesta realitat? Què és el que més el va sorprendre?

— Et sorprèn tot. Les olors, el que veus, la pobresa. Allà, vivíem tots en un hotel. És com una concentració constant, tant jugadors com cos tècnic, i tant els indis com els de fora. Amb partits cada tres dies. Entrenàvem als matins, dinàvem junts i, a la tarda, si no teníem feina, ens deixaven temps lliure. Vaig aprofitar per visitar Delhi perquè hi havia molt per veure. I el Taj Mahal, que teníem a només tres hores.

—Va coincidir amb altres futbolistes espanyols?

—Toni Doblas, que va jugar al Betis, i Rubén, que també havia passat pal Madrid, estaven allà. Al final, fèiem vida plegats. En el cas de Rubén, havia coincidit amb ell al Castilla i un té més relació amb els espanyols perquè s’hi assembla més.

—Abans, havia competit també amb el Brentford anglès.

—L’oferta d’Anglaterra se’m va presentar quan estava a l’Almeria, jugant a Primera. Era bona i sempre havia pensat en jugar fora. Sóc jove, puc viatjar, conèixer llocs, i Londres m’agradava. Són futbols diferents: a Espanya el nivell de tots els equips és molt alt, a Anglaterra la lliga està més orientada a l’aficionat, i a l’Índia s’acaba de crear i se centra en promocionar aquest esport.

—Té lligada una tornada a l’estranger? Hi pensa?

—Encara no tinc plans de res. Sé que és una possibilitat que pot estar allà però vull centrar-me en aquests cinc mesos, en acabar bé aquí i aprofitar l’experiència perquè potser la temporada vinent continuo aquí. Per què no?

—Ha dit que, amb les seves condicions, espera encaixar bé en el joc roig-i-negre. Per què?

—L’equip tracta bé la pilota, intenta jugar des del darrere i, en la posició de migcentre, participa molt el jugador. Em sento còmode amb això, amb tenir la pilota als peus. En aquesta posició hi ha jugadors de qualitat i espero poder ajudar a l’equip.

—Com va viure el debut? Cinc dies després de presentar-se i amb l’expulsió de López Garai.

—Va ser una mica precipitat. Per l’expulsió d’Aritz i perquè anàvem perdent 1-0. L’entrenador va decidir fer el canvi al descans. Vaig sortir gairebé sense escalfar i no m’esperava aquella situació, però està clar que un s’ha d’adaptar al que sigui i estic molt content que aconseguíssim un empat. I també pel meu debut.

—Va tenir bones sensacions? Diumenge espera el Numància.

—No sé si jugaré o no però treballaré per a fer-ho i, si finalment el míster decideix comptar amb mi, igual com diumenge passat, miraré de fer-ho el millor que pugui. Físicament, vaig acabar millor del que esperava i ara em toca esforçar-me al màxim per arribar al nivell dels companys.

—Natxo González va dir de vostè que havia complit amb el què esperava.

—Li agraeixo les paraules. Vaig intentar seguir les pautes que ell m’havia donat, com a migcentre, al descans, i vam aconseguir un punt.

—Havia coincidit, a Llagostera i Madrid, amb Querol i Codina.

—Els coneixia i m’hi portava bé. Vaig parlar amb ells. I també amb altres jugadors que s’havien enfrontat al Reus. A l’Índia no vaig poder seguir els partits. Tothom me’n parlava molt bé, com un equip molt ben treballat en el seu primer any a Segona i que ofereix un rendiment molt alt. Això em va convèncer a venir.

—L’anècdota del traspàs al Girona i els 100 euros el va convertir en mediàtic. Com va ser?

—Sovint, es fixa una quantitat simbòlica perquè hi hagi un traspàs: un euro, deu, 100 euros. Normalment, no surt a l’exterior i és una qüestió per tal que, alhora, no hagin de pagar res entre clubs pel traspàs. A Girona la van donar a conèixer i es va formar el rebombori com que el Madrid venia un jugador per 100 euros. El planter del Barça estava donant molts de fruits i el del Madrid no tants, i es va treure de context.

—És l’estrena a Primera, amb el Madrid, el millor moment de la seva trajectòria?

—No és el millor moment però sí que és un d’ells. Des de petit, esperes arribar al primer equip. Agraeixo al Madrid aquells anys perquè em van donar molt. Vaig madurar. No sols et formen com a jugador sinó també com a persona i debutar va ser un bonic record que sempre tindré.

—Amb tot, gran part de la seva carrera transcorre a equips catalans. Per què?

—És on em volem més (riu). He tingut la sort d’estar, amb aquest, a tres equips. Els dos anteriors em van tractar genial i només tinc paraules d’agraïment. Al Girona vaig estar en dues etapes, una que vam tenir problemes per cobrar i vam estar a punt de baixa i una on vaig gaudir. Al Llagostera, amb el descens, van ser sis mesos durs però també vaig aprendre.

—Què li demanes a aquesta segona volta?

—Que l’equip aconsegueixi els 50 punts de la permanència i, a partir de llavors, ja veurem.