«Aquests quatre mesos m'han mostrat la part del futbol que no havia viscut»

—Un total de 216 minuts i dues titularitats seguides a les tres últimes jornades. Què li sembla?

—Estic bé, em sento content. Els futbolistes treballem per ajudar l’equip el cap de setmana i ara sóc afortunat per poder fer-ho. M’ha costat molt començar a jugar i n’estic gaudint.

—I això que rumors d’hivern apuntaven a una possible sortida en forma de cessió.

—Podria haver sortit, hi va haver alguna opció de tornar a Portugal, però volia quedar-me perquè tinc cinc anys de contracte, perquè m’agrada molt Reus i perquè havia de treballar més per tenir la meva oportunitat. Si fins llavors no havia jugat, era perquè fallava en alguna cosa i no feia el que és necessari. Em vaig posar al cap que calia més feina. L’oportunitat ha sorgit i he d’aprofitar-la.

—Què ha canviat fins avui?

—Des del gener fins ara, he treballat molt millor. Em pensava que ja estava fent el màxim, però no. Si un no s’esforça al límit, aquí mai no serà una opció. Per molta qualitat que tingui. Perquè hi ha 25 jugadors i l’entrenador sempre opta per qui li doni més garanties i qui estigui preparat. Jo no ho estava. Les coses em van anar bé en arribar, i vaig rebaixar.

—S’hi troba còmode? Sent que, a nivell personal, està vivint un bon moment?

—Sí. Però és perquè estic preparat per jugar. Si el míster m’hagués posat fa 2-3 mesos, no hauria respost de la mateixa forma. Tots els companys, i especialment Ricardo i Vítor, m’han ajudat molt i han estat fonamentals en els moments més difícils, que han estat aquests quatre mesos.

—En què han estat importants Ricardo i Vítor?

—Ricardo, Vítor i jo passem molt de temps junts. La major part, a casa de Vítor, que té les nenes i no pot sortir massa. M’han donat molts de consells, m’han fet veure que havia de fer més per jugar, que hi havia marge. Em van fer pensar. Vítor, que és el més gran i coneix la meva posició, és amb qui més parlo.

—Sergi Parés ha dit de vostè que és un jugador que l’equip no té repetit i que serà important.

—Si el Sergi ho diu... (riu). Quan entro, vull aportar el màxim. A l’últim terç del camp és on més puc fer i l’entrenador m’insisteix que he d’estar entre línies per donar un plus als moments decisius. Aquesta confiança la noto i també va fer que no marxés. I no me’n penedeixo.

—Després de l’Oviedo, l’entrenador també va mostrar-se satisfet del seu rendiment.

—Amb el míster he tingut dues o tres converses llargues. Hi va haver una on em va dir que no estava entrenant bé. Ell m’ha ensenyat la clau: treballar, treballar i, si l’equip està bé, treballar més. M’explicava que, si tenia jugadors amb més ànima, posar-me també era perjudicar-me. M’ho vaig posar al cap, vaig patir molt, però les coses són més dolces si ha costat aconseguir-les.

—És molt dur, amb la plantilla, Natxo González?

—No, no. Possiblement sigui el millor entrenador que he tingut fins ara, almenys tàcticament. I és una bona persona. Té bona relació amb tots els jugadors i sap tenir el grup del seu costat. Per això el Reus està com està i viu així el primer any a Segona.

—Amb un contracte que el lliga fins al 2021, es fa difícil focalitzar-se en el curt termini?

—Tenir molt d’anys per davant no és cap segur. Jo vull treballar i tocar sostre ara. En un, dos o tres anys. No penso en cinc anys, sinó en l’entrenament de demà, en el proper cap de setmana. En complir amb la meva feina.

—En fitxar, explicava que va créixer mirant partits al Canal Plus amb el seu pare. En primera persona, com es veu?

—Sí que en mirava, i tant! Tenia moltes ganes de jugar aquí. El pare ha vingut, però no ha coincidit que fos titular i no m’ha vist. Per internet sí. A Portugal, sempre aconsegueixen enganxar el partit. I estan contents. Els pares, quan tenen un fill fora i veuen que no li va bé, es preocupen. Aquest moment em fa feliç també per ells, i pel meu germà.

—L’adaptació ha estat el més complicat?

—La integració amb els companys i a la ciutat va ser fàcil i bona. El que em va costar va ser entrar a la rutina de la feina de l’equip, encaixar en el que el míster volia de mi. Pensava que seria més senzill i no ho va ser.

—Amb aquest periple a Reus, volia sortir de la zona de confort. Ho ha fet?

—Portava set anys jugant al mateix club i volia sortir per provar altres coses, mirar com respondria jo mateix. Ara estic aquí i la fase complicada ha passat. No vull tornar a passar-la. I amb tot, ha estat molt important per mi. Ho he parlat amb els meus pares: aquests quatre mesos m’han mostrat la part del futbol que no havia viscut mai, perquè he tingut la felicitat de sempre jugar i ara no ho feia.

—Estem veient el millor Guzzo o encara pot sorprendre?

—Jo crec que queda encara una mica més. Els jugadors sempre volem més. Jo vull gols, vull assistències. Vull més. Tot i que sempre de mica en mica i treballant de forma humil. El més important és l’equip.

—Al darrer tram a Portugal, va patir una lesió complicada. Això li ha fet valorar el present?

—Van ser mesos per una puvàlgia i em va costar. Després, en arribar aquí, estava més grassonet (riu). No, però és veritat! He baixat com a quatre quilos i mig. Se’m nota des de fora o no? A les galtes. Sí, jo sé que sí. Estava gras. I cuidar-se també és això. Això també és feina.

—Tot plegat ha coincidit amb una dinàmica grisa per a l’equip.

—L’entrenador també fa canvis per millorar. I els últims dos partits, sobretot contra l’Oviedo, hem jugat molt bé. Ha estat mala sort no haver guanyat. Hem de seguir en aquesta línia i no encaixar tants de gols. Si no encaixes, està sempre més a prop de sumar.

—Costaran els 50 punts?

—Serà una lluita molt gran perquè a la segona volta tothom busca cada punt. Nosaltres no som diferents en això. Hem de fer un fortí de l’Estadi. L’equip ha demostrat estar preparat. Al futbol, si un es relaxa, se’l mengen. I no ens deixarem menjar.