Un CF Reus que llueix molt millor a la gespa dels escenaris històrics

Si alguna lliçó està deixant aquest CF Reus de Segona és que no s’ha de tenir por. I que d’estadístiques,

ni de les pròpies ni de les del rival, millor no entendre gaire. El salt de categoria se’l va poder mirar Reus des de la seva localitat a l’Estadi. Una sucosa part

del premi, amb tot, transcorre aquesta temporada a domicili. I té forma d’assaltament a camps amb què, tot just un any enrere, l’equip es limitava a somiar.

L’Ibersotar Estadi, el Carlos Tartiere o, diumenge, l’Heliodoro Rodríguez López han acabat rendint-se a la qualitat més interessant del novell: la fe. En ell mateix i en que no té cap límit. Tanta com per trencar 14 mesos d’imbatibilitat a casa del Tenerife. O per posar final a vuit jornades sense victòria al primer quart d’hora. I amb un onze inèdit al terreny de joc.

Són ara 30 caps de setmana els que l’afició roig-i-negra es pregunta, en un sentit o en altre, com pot ser. Com es va quallar una primera volta impecable com la millor carta de presentació al futbol professional. Com es va viure instal·lat al play-off en el curs de l’estrena. Com és que, des de la tornada de Nadal, no hi havia manera. I com es fa per, igual com l’equip, continuar-hi creient si els resultats no acompanyen. I

per pair-ho tot plegat en 30 jornades. De moment, el CF Reus convida la ciutat al seu periple de Segona i ja ha ensenyat a més d’un on és Reus i què representava la broma de l’Avellana Mecànica.

Un dels millors visitants de la categoria, el conjunt que dirigeix Natxo González ha recollit 5 de les 9 victòries, ha fet 11 dels 24 gols i ha sumat 20 dels 39 punts en desplaçaments. Equilibrar xifres com a local i visitant li ha servit per prosperar quan els marcadors no acompanyaven a l’Estadi. I, amb això, continuar

endavant. A aquestes alçades de la campanya, el feu de la capital del Baix Camp ha assistit a una relliscada menys que les que han viscut els qui, incansables,

recorren de la mà del CF Reus la geografia estatal. I no són pocs, estranya és la cita a què l’equip roig-i-negre ha concorregut en solitari al llarg de la temporada.

A Reus, ha rescatat punts algun dels que havia sortit escaldat del partit davant els seus i, molts,

han vingut a buscar allò que el CF Reus els hi va prendre.

La millor, a La Condomina

El primer, el Mallorca, que queia perquè els reusencs celebressin amb victòria la seva iniciació a Segona A. La diana d’Alberto Benito, ja en ple descompte, obria

la caixa de les sorpreses del CF Reus, que no ha tornat a decebre en aquest capítol. Del cop de cap de Máyor, assistit per Guzzo en l’estrena del portuguès, sortien

tres punts més. Aquells al Carlos Tartiere. En un altre partit d’infart que acabava en victòria visitant quan l’Oviedo tenia més controlat l’èxit. El millor triomf

en el que va de Lliga, amb tot, va ser a La Condomina i va venir íntegre de les botes del davanter Fran Carbia.

L’atacant tarragoní, primera renovació i que des del

pas per Tenerife comparteix títol de màxim artiller amb Máyor, marcava al 4’ i al 16’ i tancava un partit que va acabar en 0-2. L’UCAM Múrcia, que havia arrabassat als roig-i-negres el títol de millor equip de Segona B pagava car el deute un cop a la plata.

Dos feus impossibles

La primera derrota que encaixava el filial del Sevilla a casa seva va firmar-la el CF Reus. I el gol que la consumava, Jorge Díaz. De penal i al minut 67. Corria la jornada 18 i l’equip es mantenia enganxat a la zona alta on s’havia trobat gairebé sense voler. El

Sevilla Atlético s’havia convertit, el 9 de desembre, en el darrer desplaçament amb victòria. Esperava

aquest cap de setmana Tenerife, l’escenari més advers

i on s’havien estavellat fins ara la resta de rivals que ja hi han passat. Ningú no s’esperava, o només el propi equip ho feia, que l’Heliodoro Rodríguez López

acabés assistint a la resurecció roig-i-negra. Máyor ho va tornar a fer. I Badia. Tots els qui mantenien la fe. I que no la perdin.