«Vaig aturar l'últim penal i vaig tenir la sort que Sandaza no estigués encertat»

—José Perales semblava l’home més feliç del món aquest dimarts.

—L’home més feliç del món no ho sé, però un dels que més, segur. Va ser una gran oportunitat per a mi el fet de poder sortir d’inici contra tot un Girona, amb jugadors del primer equip, un dels principals candidats a pujar enguany a Primera Divisió. Molt content també per com es va donar el partit, per deixar la porteria a zero i, en els penals, vam poder guanyar.

—Beneïda aturada de seleccions (Dimitrievski va ser convocat amb Macedònia).

—La veritat és que sí. M’ha beneficiat. Ja ho va fer a les semifinals. Ja diuen que necessites sort en el món del futbol.

—Ha tingut sort, però també ha demostrat ser un gran porter amb les seves actuacions en la semifinal i a la final.

—He tingut la sort de mantenir la porteria a zero en els dos partits, i la sort em va arribar en els penals. A la final, l’entrenador de porters tenia molt estudiats als llançadors rivals. Diuen que els penals són una loteria i, en part, és així, però hi ha un treball al darrere.

—Quan comença la ronda de penals i Perales s’acosta al primer llançador, Álex Granell, què li diu a ell i a l’àrbitre?

—La veritat és que no me’n vaig adonar que ell estava disposat per llençar. Estava amb el metge estirant perquè estava molt carregat. L’únic que vaig fer era demanar disculpes, li vaig explicar que havia anat convocat a Valladolid i que vaig arribar tard pel viatge i que diumenge havia jugat amb la Pobla i que estava molt cansat. Amb els altres penals, intentar que ells no tinguessin una visió positiva.

—Després del partit vostè va reconèixer que hi havia un llançador del qual no se’n recordava com acostumava a llençar els penals. Com és la feina amb l’entrenador de porters per saber per on es llençaran els penals?

—Manuel Oliva té controlats tots els penals que es llancen a Segona A. Teníem un recull. Abans del partit vam seure, vam mirar quins eren els cinc possibles llençadors, i va encertar en els cinc. No recordava com els llençava Fran Sandaza, i va fer-ho pel seu costat de seguretat. No me’n vaig recordar. Després, vaig tenir la sort d’aturar el darrer i vaig tenir la sort que Longo no estigués encertat.

—Deu n’hi do que no li marqui un penal Longo.

—Bé, al final són moments. Segurament és el millor llançador que tenen, i el va llençar fora.

—D’atura-penals a atura-penals. Vostè està succeint a Alberto Varo, tota una institució a la Pobla. Sent la pressió a la Pobla per qui ocupava abans de la seva arribada la porteria?

—Gens ni mica. Sé que és molt bon porter, que va fer les coses molt bé i que, gràcies a les seves actuacions, va renovar contracte i va fitxar pel Barça B.

—De quin partit se sent més satisfet, de la final o de la semifinal?

—De tots dos. És veritat que una final fa molta il·lusió, però també estic molt agraït per poder jugar les semifinals.

—Quines expectatives té respecte a un possible ascens al primer equip?

—Des del primer moment que vaig venir aquí sabia que havia de fer molta feina per, a mig termini, ser un component de la primera plantilla i, a llarg termini, ser el porter titular del Nàstic.

—Ara mateix, amb Reina i Dimitrievski està complicat.

—Sí, són grans porters. Si el primer equip no tingués dos porters tan bons, potser no hauria arribat on sóc.

—Diuen que tots els porters tenen un punt de bogeria. Quin és el seu punt de bogeria?

—Això és diu. Quan un nen vol jugar a futbol, vol fer gols, no rebre pilotades. El que fan els porters és una cosa que només nosaltres entenem.

—Com és Manolo Reina?

—Espectacular. És un porter veterà amb una gran trajectòria i un gran nivell.

—Li he de preguntar per la Pobla. Tot sembla indicar que no disputarà la promoció d’ascens.

—És una plantilla totalment nova, amb una forma de jugar completament diferent a la de la resta d’equips de Segona B i amb jugadors molt joves. Hem demostrat que juguem molt bé a futbol i que la gent ens respecta moltíssim.