Carbia i un precedent per a la il·lusió

El millor aval del CF Reus en la visita al Nou Estadi té data i té resultat: i és l’anada que Fran Carbia decantava, el passat 20 de novembre, del costat roig-i-negre amb un gol esplèndid al minut 56, assistit per Alberto Benito. La imatge del tarragoní perforant la porteria de Dimitrievski haurà quedat per sempre a la retina de 4.197 espectadors, xifra que feia el ple de l’Estadi en una jornada per a la història, el primer derbi de Segona Divisió. Fran, llavors pitxitxi en solitari i en el seu millor moment golejador, completava el somni del debut al futbol professional regalant a la seva afició una cita en roig-i-negre. I culminant una primera volta que tenia consciència de somni a la capital del Baix Camp.

Com que la fita havia estat peculiar, també la celebració va ser-ho. La immediatament posterior a batre l’arquer del Nàstic era per a la Cristina, la parella del davanter, una lletra C amb què Fran agraïa el suport a ella i a la seva família, present a la graderia. A partir d’aquí, Querol, Ángel Martínez i algun més van afegir-s’hi per apuntar l’equip a la moda del Mannequin Challengue. Era, potser, una manera de resoldre la tensió que acompanya aquest tipus d’encontre. De reduir-ho tot, d’alguna forma, a una sola escena que cinc mesos i un grapat de jornades no han fet oblidar.

Per l’1-0, però igualment pel llarg trajecte que l’havia conduït fins aquell partit, fins aquesta temporada, fins el salt al futbol professional, Fran Carbia esdevindria, poc més tard, la primera renovació del club a la 2016-17. En l’escenificació de l’acord a la sala de premsa de l’Estadi, el conseller delegat Joan Oliver s’hi referia, mig en broma, i apuntava la «sort que vam firmar abans del partit perquè, si no, ens hauria costat una mica més». El davanter tampoc no ha amagat mai el sentiment recíproc d’agraïment amb l’entitat reusenca i, tot just després de rubricar el nou contracte, deia que «no tornaré a sentir per cap altre el que sento pel CF Reus». Paraules valuoses del jugador revelació, al seu torn part d’un novell que enlluernava els rivals de Segona.

Dianes determinants

Les impressions de la categoria sobre el futbolista, en un moment de complicada digestió tant per a Fran com per a tot el bloc de l’ascens a la plata, les resumia el mateix artiller: «Després dels partits, m’està costant moltíssim dormir. Quan tornem en bus i arribem tard a casa, penso. Li dono voltes al cap. Recordo l’etapa de juvenil, l’etapa del pas per La Pobla, tot el que m’ha costat arribar fins aquí».

Ara que ha deixat enrere la xifra rodona de 100 partits de Lliga defensant la samarreta del CF Reus, i que exhibeix xifres de veterà tot i formar part de la buscada generació del 92 en base a la qual Parés va dissenyar els plans de Segona, Fran mira enrere i somriu. Al seu compte, en aquest periple, gols com el que va col·locar el CF Reus al mapa futbolístic estatal i que va fer somiar l’Avellana Mecànica amb vèncer l’Atlético de Madrid, en la nit de les estrelles de Copa que ha quedat per a la llegenda de l’Estadi. O el primer que els seguidors roig-i-negres van celebrar, com a equip de Segona, a casa.