La gran ferida que li queda al Nàstic

Ningú s’ho esperava. Tots els indicis apuntaven que seria un derbi gran per al Gimnàstic de Tarragona. Mentre que el CF Reus arribava al duel en una clara crisi de resultats, els de Juan Merino ho feien en línia ascendent. Mentre que no arribaven a 400 els aficionats visitants al Nou Estadi, més de 12.000 havien de defensar la samarreta grana. De l’onze roig-i-negre acabaven caient Ángel i Pichu Atienza, dos punters, per lesió, mentre que el Nàstic recuperava a dos dels seus futbolistes més importants, com eren Luismi i Manu Barreiro. Tot això, més altres arguments futbolístics i classificatoris feien indicar que molts donessin com a favorit a un Nàstic que va acabar caient derrotat. Sí, per la mínima i, també, en el darrer minut i, per què no, en l’única ocasió de gol de què va disposar el CF Reus. Però, al final, el Nou Estadi va acabar patint una dolorosa derrota que pot tenir efectes massa perjudicials per a l’equip.

Està en mans de Juan Merino i del seu cos tècnic el fet d’intentar, per tots els mitjans, que caure en el derbi territorial no afecti mentalment als futbolistes. Això, en principi, és un problema pel qual no s’ha de patir, ja que aquest equip ha demostrat que es pot aixecar una vegada i una altra. Ser l’últim classificat durant mitja lliga i saber escapar de l’infern és el millor exemple i el mètode de motivació més efectiu que es poden autoimposar els futbolistes del conjunt tarragoní.

Ara bé, el duel, i el que provoca la derrota, posen en evidència dos problemes ben evidents. El primer, i més important, és que el Nàstic va acabar la 36a jornada en posicions de descens a Segona Divisió B. Els equips de la zona baixa estan començant a espavilar. El Rayo Vallecano i l’Almeria, amb 43 i 42 punts respectivament, estan fora de la zona de descens des de fa ja algunes jornades i l’UCAM Múrcia va llençat i, amb 44 punts, té a prop la permanència. El que pot alleujar una mica al Nàstic és que Alcorcón, Mallorca i Mirandés semblen deshauciats.

Merino i l’onze

També hi ha un segon fet que preocupa, i molt. I és que l’onze que va presentar Juan Merino va tornar a aixecar polseguera. Tornant a la defensa de quatre homes, el tècnic va deixar al banc a un Iago Bouzón que, tot i que no està protagonitzant la seva millor temporada, portava dos partits molt bons com a lateral esquerre. Barreiro, tot i estar completament recuperat, va començar des de la banqueta, i Luismi no va jugar ni un minut, tot i ser un dels màxims responsables de la remuntada classificatòria del Nàstic.

Però el més inexplicable és que ni tan sols un dels dos extrems fos un extrem. Juan Muñiz i Lobato eren, en el 4-2-3-1, els dos jugadors oberts a les bandes. Però van fer-ho tot, menys això. A la mínima que podien, entraven cap a dins, i deixaven despoblades unes bandes que només podien ocupar Valentín i Mossa. No se sap si va ser per ordres del tècnic o per la mateixa inèrcia de dos futbolistes sobrats de qualitat i mancats de velocitat, però Jean Luc va tornar a ser suplent.