«Veure que la gent no m'havia oblidat ha estat un dels moments més feliços»

—A 6 jornades del final i camí de la salvació, quin balanç es mereix la temporada?

—Per a l’equip, va començar molt bé i aquesta segona volta ens està costant més. Però, ja es preveia que seria més dura. Per a mi, ha estat totalment al contrari: amb la lesió, va ser difícil mirar-me des de fora la primera volta i, ara, per fi veig la llum.

—Quallar un 0-1 contra el Nàstic, i fer-ho al 90’, els ha aportat una perspectiva nova?

—Esperàvem guanyar, però no ens imaginàvem que anés així. Al final, és més dolç i, gràcies a això, hem pogut passar aquesta setmana més tranquil·la. Sumar contra un rival que, a més, està tan a prop té valor doble.

—Una passada seva va acabar en el gol de Máyor. I va posar fi a 5 partits sense marcar. Com ho va viure?

—Va ser una pilota que em va passar Miramón. Mossa no va arribar a rebutjar-la i vaig intentar girar-me i encarar el central. El vaig deixar enrere. Veia que venia Molina i que tenia Máyor allà. Com que teníem tan mala sort, vaig dir ‘a veure si la fica ell’ (riu). I cap a dintre. Es va donar tot.

—El derbi va seure al Nou Estadi 12.500 aficionats. La majoria, granes. Què va sentir quan va saltar a la gespa?

—Jugar amb gent al camp sempre és agraït i et fa sentir més futbolista. Si, a sobre, t’animen a tu, doncs molt millor. Al partit hi ha moments que, quan pares, sí que els arribes a sentir i, quan n’hi ha, reps els ànims i la força. La resta, estàs tan concentrat que només veus el que hi ha dins.

—Quan un se’n va al llit després de jugar un partit així, i de tot el que estan travessant ara, en què pensa?

—Quan s’ha acabat el partit estàs amb l’adrenalina. Costa ficar-se al llit, relaxar-se i dormir. No és instantani. No es pot canviar el xip tan ràpid. El gol va ser una alegria molt gran. Per la feina i per veure tanta gent feliç. Vam anar a celebrar-ho amb els aficionats. Necessitàvem la recompensa perquè, el diumenge anterior, havia estat dur no guanyar.

—Amb 45 punts i el calendari del tram final a la mà, el CF Reus ja ho té fet?

—No. No ho tenim fet. Més a prop, sí. Ens hem distanciat, hem posat molts equips pel mig i estem en una posició molt millor.

—És un futbolista més feliç a Segona? El debut del club a la categoria va ser també el seu.

—El dia a dia és similar. Però, quan arriba el cap de setmana i veus contra qui jugues, els estadis on vas, l’afició, la competitivitat... canvia. La rutina no tant, perquè és entrenar i l’any passat ja estava molt professionalitzada. Estar aquí era un objectiu que tenia des de fa molt de temps i és clar que em fa feliç.

—Què no s’esperava i què l’ha sorprès del que s’ha trobat al futbol professional?

—La gent i els diners que mou, i els recursos que suposa per fer les coses millor. Ara ens estan fent uns camps d’entrenament i, segurament, sense haver pujat a Segona no seria possible.

—En els darrers 12 mesos, pesen més els moments complicats o les alegries?

—Va ser molt dur, després de tants anys intentant estar a Segona i d’haver-ho aconseguit, passar temps fora. I, després, entrar i sortir. Però, al final, si això acaba bé, tot serà una alegria immensa perquè, a més, ho podrem repetir l’any vinent.

—El debut va arribar, i va ser contra un Llevant que ara és de Primera.

—Aquell partit el recordo amb els nervis del primer dia. És, potser, un dels moments més feliços. No tant el debut com veure que la gent, malgrat tot, no m’havia oblidat i que m’animava.

—Va pensar en algun moment que, per la lesió, no renovaria?

—Tampoc no em van donar peu perquè va ser tot bastant ràpid. Però, sí que se’m va passar pel cap que potser no tindria l’oportunitat de demostrar que valc. Que tot el que havia intentat quedaria en no res, en no poder ni tan sols provar-ho.

—Digerir la voràgine que es va iniciar amb el play-off i l’ascens deu haver estat difícil.

—Hi va haver un partit on ens ho va preguntar el míster. Ens va dir si recordàvem on havíem jugat feia un any. Era just al camp del Llosetense. I ara estem a Segona. Fa un any vam guanyar a Elda un partit importantíssim i ara hem guanyat al camp del Nàstic.

—Creu que hi ha alguna cosa que una part de l’afició no està entenent?

—No. Està clar que, a la gent, el que li agrada és guanyar. I nosaltres ho fem d’una manera. Recordo un córner, estar jo sol i dir ‘no la perdo, la passo’, i sentir la gent xiular. Però és la nostra forma. Jo no me la jugaré a tirar-la amunt si no ho veig. És com hem pujat aquí, com estem aquí i com seguirem fins al final.

—En canvi, des de fora es parla molt bé del CF Reus i del seu paper a la categoria.

—Guanyar sempre és una cosa que no existeix aquí. I ara que no ho fem, és quan necessitem a la gent. Segurament, dels que estem en aquesta lluita som els que juguem millor. Però la qüestió és que estem aquí. Manen els resultats. Ja ho parlem, a vegades: si haguéssim fet 5-7 gols més, estaríem molt més amunt i amb unes sensacions molt bones.

—I per què han faltat gols?

—Al final, almenys alguns cops, ha estat mala sort. Els penals fallats. Les ocasions fallades contra l’Alcorcón, per exemple. Són coses incontrolables.

—S’acosta el final i proliferen els rumors de mercat. Sobre jugadors i sobre l’entrenador. I sobre el Saragossa. Els afecta?

—Intentem passar, salvar l’equip i que tots puguem estar l’any que ve a Segona. Aquí o a un altre lloc. On cadascú trobi i depenent de la situació de cadascú. Però l’únic que ens ocupa, i més ara, és salvar-nos. Jo, sincerament, crec que el que vol l’entrenador amb el Saragossa és guanyar-lo diumenge. I nosaltres.

—Què li demana a aquest últim tram?

—No patir. Aconseguir els punts com abans millor i poder gaudir. Arribar tranquils. I, per a mi, fer el primer gol a Segona.