Diari Més

La històrica permanència d'un Nàstic que va posar el Nou Estadi del revés

L’aturada del penal de Manolo Reina i el gol de Manu Barreiro van fer embogir a una afició que no es mereixia el descens

La gent va embogir després del triomf.

La històrica permanència d'un Nàstic que va posar el Nou Estadi del revésCristina Aguilar

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

L’afició s’ho mereixia, el Consell d’Administració s’ho mereixia, el cos tècnic s’ho mereixia i els jugadors, després del final de temporada que han realitzat, també.

Dissabte a la tarda, tothom tenia una cita al Nou Estadi. L’equip en tenia prou amb un empat contra l’UCAM Múrcia. La victòria, per descomptat, també donava dret al Nàstic a continuar a la Segona Divisió A una temporada més. Es preveia un dia gran, i gran va ser. Amb molt de patiment, ja que el rival també s’hi jugava la vida, però el final va ser feliç, molt feliç.

Després d’una temporada més que complicada, el Nàstic s’havia guanyat el dret, amb un final de campanya més que notable, a dependre d’ell mateix per salvar-se. I així va acabar sent. Els de Nano Rivas, concentrats des del minut zero, van ser capaços de mantenir la pressió. Durant l’enfrontament, l’UCAM va tenir bons moments de futbol. Millors que els del Nàstic en moltes compasses. Però el Nàstic havia de ser de Segona Divisió.

En el minut 74 de partit, segurament n’hi va haver molts que van pensar que la Segona A s’esvaïa, socis i aficionats que, des de les graderies, des de casa seva o des del bar, creien que tot s’havia acabat. Però Manolo Reina havia de dir l’última paraula aquesta temporada. Minuts abans, havia aturat una pilota que semblava impossible, i tenia als seus guants embogir encara més al Nou Estadi. Així va ser. Jona prepara el penal, i el llença a la dreta, on el de Villanueva del Trabuco va llençar-se, i va repel·lir el perill. Bogeria continguda al camp, ja que quedava encara una empenta final. Aquesta, va arribar amb el gol de Barreiro, en el 91’, que donava la permanència al conjunt tarragoní.

Invasió de camp

Després de la diana, ningú va poder impedir que l’afició esperés al xiulet final per saltar a la gespa i buscar els protagonistes, aquells que, durant la temporada, tant han fet patir a tothom, però que, finalment, van ser capaços de donar la màxima alegria a tots aquells que van apostar (i als que no) per un Nàstic que continuarà en categories professionals.

La festa va ser grossa, molt grossa. Afició i jugadors es van fondre en un de sol en un moment en el qual van desaparèixer tots els patiments. Durant uns instants, van desaparèixer tots els patiments. Els futbolistes, a peu de gespa, van accedir i voler fotografiar-se amb tots aquells que ho van desitjar. Van voler retornar l’alegria en forma de samarretes (possiblement ningú la conserva), somriures i accions que fan encara més grans uns jugadors que han estat capaços de realitzar una segona volta de Champions League, amagant una mica una primera volta per oblidar.

La festa, tot seguit, va ser grossa. No estava gaire preparat, però el Nàstic va oferir, fins a les dotze de la nit, aproximadament, un espai amb música i barres de bar inclosos on tothom tingués la possibilitat de continuar la festa. Els jugadors van anar sortint i van rebre abraçades (alguns petons) i felicitacions d’aquelles persones que han patit amb ells i que els han animat durant tot l’any.

Hi ha moltes imatges que queden pel record. Algunes elles les ha volgut recollir aquest mitjà per acompanyar aquestes línies. Algunes d’elles no sortiran a la llum, ja que pertanyen a la intimitat dels jugadors i del cos tècnic, però el que sí està clar és que aquells que van acudir al camp i que van veure tot el que va succeir, guardaran a les seves retines un dels moments més importants de la història del club.

Ara, cal pensar què ha fallat, fer una llista de tots els aspectes en els quals s’ha de millorar i, després, intentar confeccionar una plantilla que no hagi d’arribar a aquests extrems.

tracking