La primera, al front

De què ha servit guanyar al Saragossa, derrotar a tot un Vila-real i plantar cara al Barça al Nou Estadi? Del mateix que serveixen la majoria de partits de pretemporada. De res.

Primera punxada del Nàstic. Ha de preocupar? No. Ha de servir per pensar? Sí. Els jugadors locals no van ser capaços d’entendre, en moltes fases del partit, què necessitava el duel. Ni els jugadors, ni l’entrenador. Amb un Pozo, per darrere del davanter, fent el que volia, l’equip grana necessitava urgentment un doble pivot, però per davant de la defensa Xavi Molina sempre va estar sol. Tejera i Maikel Mesa, que no van estar malament, es van centrar més en la faceta ofensiva, i aquesta circumstància motivava que les connexions fallessin.

No gaire sorprenent va ser la primera alineació de Lluís Carreras. Les baixes condicionaven en excés l’onze del català, que es va veure obligat a posar-hi lògica i sobreposar-se als lesionats Pol Valentín, Mohhamed Djetei, Abraham Minero, Zahibo i Jean Luc, així com al sancionat Omar Perdomo. A la porteria, Dimitrievski; Kakabadze, Suzuki, Perone i Javi Jiménez en defensa; Xavi Molina, Maikel Mesa i Sergio Tejera en el centre del camp; i Muñiz, Barreiro i Juan Delgado com a homes més avançats.

Però Carreras es va guardar dues sorpreses, i de les grans. La primera, dissabte, quan va deixar fora de la llista a Bernabé Barragán, porter fitxat del filial de l’Atlètic de Madrid i que apuntava a futbolista important en els esquemes de carreras. Ara bé, si algú està empenyent fort és José Perales, meta que va ser a la banqueta contra l’Almeria i que, si segueix així, arribarà molt lluny.

La segona de les sorpreses encara va ser més gran. Sí que podia ser previsible que, dels 21 concentrats dissabte, es quedés fora Uche, ja que està fora de forma, però el que ningú podia preveure era que Sandro Toscano i Carlos Blanco, fitxatges tots dos del primer equip, es quedessin fora. Alguna cosa ha vist Carreras, que va decidir convocar a tres futbolistes del filial: Rayco, Roger Figueras i Iván de Nova.

La primera meitat del primer partit de l’era Carreras va ser una autèntica bogeria. No en el sentit d’ocasions de gol, sinó en el de canvis de discurs i de doinador del joc. Primer, va ser l’equip tarragoní qui va agafar la iniciativa. Una gran ocasió de Juan Delgado, robant l’esfèrica a Marco Motta i plantant-se al davant del porter va ser el primer avís, però la defensa va desviar el perill.

Fins el minut deu de partit, domini aclaparador del Nàstic. Però el joc grana tenia un gran problema: el centre del camp l’havia perdut immediatament, i Fidel per banda esquerra i Pozo entre línies feien més mal que una pedregada. Entre l’un i l’altre van ballar al Nàstic durant gairebé la totalitat de la primera meitat. El mateix Pozo, en el minut 11, disparava perquè Dimitrievski aturés sense problemes. Minuts molt bons de l’Almeria i, tot seguit, el Nàstic tornava a l’atac. Amb Muñiz molt incisiu per banda dreta i Tejera i Mesa fent d’enllaços perfectes amb la davantera, l’únic problema era la poca participació de Manu Barreiro, que no acabava de connectar amb els mitjos ni de trobar la seva funció. En el 21’, el Nàstic va desaprofitar una gran doble ocasió per avançar-se en el marcador. Centrada des de l’esquerra que Tejera, sol, no és capaç d’enviar al fons de la xarxa. El rebot cau a cames de Maikel Mesa qui, gairebé a porteria buida, tampoc marca. I, qui perdona...

Entre el posterior desconcert del Nastic, va arribar l’inevitable. Gran acció per banda esquerra de Fidel, que esquiva la sortida de Suzuki i que veu a la frontal de l’àrea, sol, a Pozo. Aquest, amb una velocitat de reacció sorprenent, roba l’espai per servir-li l’esfèrica a Caballero, qui va afusellar sense contemplacions al porter macedoni del Nàstic.

No milloren a la segona

Calia sortir a la segona meitat com van fer-ho a la primera, però els futbolistes locals van continuar a mercè d’un rival que, sense gaire floritures, va fer-se l’amo del joc amb el pas dels minuts. Però no va ser així. Sí que és cert que l’empenta tarragonina era major que la dels andalusos, però els de Ramis posaven més sentit en el seu joc. Fet normal, tenint en compte que les presses per a ells s’haien acabat amb el marcador a favor.

Ni l’entrada d’Stephane Emaná ni les posteriors de Tete Morente i Bustos van ser determinants per poder canviar res en el partit. El que sí va acabar jugant molt bé, sense ser decisiu en el resultat, va ser Stole Dimitrievski. Especial atenció cal parar a l’aturada que va realitzar el macedoni, en el minut 78, a tret de Fidel, amb l’esquerra i des de la banda dreta. El meta del Nàstic va ser, sense dubte, el millor jugador d’un equip que ha de millorar, i molt, si vol assemblar-se al que el soci espera d’ell. Al final del duel, Maikel Mesa enviava una esfèrica al pal després de quedar-se completament sol. La sort, però, no estava del costa de l’equip grana.

La pròxima setmana tocarà visitar Reus en el derbi tarragoní de la jornada, un partit especial que arriba molt aviat i, depsrés de la derrota dels tarragonins, en un moment no propici per als de Lluís Carreras.

FITXA TÈCNICA

Gimnàstic. Dimitrievski, Kakabadze, Suzuki, Bruno Perone, Javi Jiménez, Xavi Molina, Maikel Mesa, Sergio Tejera (Bustos, 86’), Juan Muñiz (Stephane Emaná, 61’), Manu Barreiro i Juan Delgado (Tete Morente, 82’).

Almeria. René, Marco Motta, Joaquín, Morcillo, Nano, Mandi, Rubén Alcaraz, Gaspar (Hicham, 68’), Pozo (Owona, 82’), Fidel i Caballero (Pervis, 73’).

Gol. 0-1, Caballero (30’).

Àrbitre. Óliver De la Fuente Ramos (Castellano-lleonès). Va mostrar la targeta groga als locals Sergio Tejera i Maikel Mesa; i al visitant Pozo.

Incidències. El Nou Estadi va acollir 5.861 espectadors. Abans de començar el partit es va guardar un minut de silenci en memòria de les víctimes en els atemptats de Barcelona i Cambrils.