Demiddi: «La indisciplina condueix als equips a l'extinció»

Ara fa més de deu anys, des de la directiva del Reial Club Nàutic de Tarragona, es va decidir apostar per la secció de rem del club. Joan Gil, president del Nàutic al 2005, va voler portar un entrenador amb recorregut que dirigís el projecte, Alejandro Demiddi. En la dècada dels 2000, abans de l’arribada de Demiddi, les medalles al Campionat d’Espanya de rem aconseguides per la secció no superaven la desena –sumant bronzes, plates i ors–. Avui, els metalls aconseguits pel club en el mateix campionat ja en són més de seixanta entre el 2006 i la temporada passada. Parlem amb l’entrenador responsable d’aquest èxit per entendre les claus d’una dinàmica què no només va a l’alça, sino que aspira a portar el nom del Nàutic de Tarragona als Jocs Olímpics.

—Això comença amb un entrenador situat a l’elit del rem argentí que arriba a Tarragona a entrenar un equip de rem gairebé lúdic. Per què?

—Bé, sí que estava com a director tècnic de la selecció argentina però el que era la meva vida professional al que era la meva vida a Argentina anaven per camins diferents. La decisió va tenir més a veure amb la seguretat i la qualitat de vida. Jo arribo aquí el setembre del 2005 a un club que tenia molta il·lusió per créixer. Llavors hi havia gent que no era conscient del potencial que tenia el club i, una de les coses que crec que vaig ser capaç de fer, és d’adonar-me’n en aquell moment de que realment el Nàutic de Tarragona tenia un diamant en brut i que estava tot per explotar. Una de les maneres de demostrar la meva capacitat era arribar a un club amb uns resultats que tenien molt marge de millora i que tot plegat fos un repte. Els éssers humans ens guiem per reptes, i són els més difícils els que ens motiven més i ens donen més força per treballar.

—Quan va arribar al club, què és el que es troba i com implanta la seva filosofia de treball, que era com a mínim diferent de la que hi havia establerta?

—Va ser complicat. Segurament el meu punt de vista és diferent del que podrien donar els remers d’aquella època. Jo venia de l’elit del rem a Argentina, d’un país amb una forma de treballar diferent de la que em vaig trobar. Va costar anys que els nois entenguessin la filosofia esportiva. També t’he de dir que jo vaig entrar molt fort, potser massa. No sé si canviaria, però he sigut bastant radical i no et se dir si és la millor manera. Amb el temps te’n adones que no només el remer s’ha d’adaptar a la forma de treballar d’un entrenador, sinó que jo mateix vaig necessitar un temps per entendre la cultura d’aquí.

—Sí, però una vegada va poder fer entendre la seva filosofia, els nois la van seguir. En una època on els joves cada vegada són més complicats de portar tant per pares com per professors, al Nàutic ha aconseguit ser pels remers un entrenador molt respectat. Com ho fa?

—Això em passa molt, molts pares em comenten coses molts similars. Pot ser la por (riu). Al final, a quin tipus de professors fas cas a l’escola? Als exigents, als durs. Són dels que te’n recordes. Em trobo molts pares que volen parlar amb nosaltres sense que el fill ho sàpiga per intentar provocar un canvi en ells, ja sigui per comportament o estudis. Hi ha vegades que ens sorprén, per què, a l’hangar, treballen amb disciplina però a casa no fan el mateix. Crec que, al final, venen a remar perque els hi agrada, i saben que, si no treballen de la forma que a nosaltres ens agrada que treballin, perden ells. Tindran pitjor material o remaran en bots menys competitius. Tots busquen treballar de la millor manera per poder rendir millor, que al cap i a la fi és l’objectiu de l’esport.

—Aquesta forma de treballar, l’exigencia. És part de l’herencia del seu pare?

—Totalment. El meu pare va ser el millor pare que hagués pogut tenir i també era el meu entrenador. Quan m’entrenava, era ell qui em despertava, i el seu despertador era obrir-me la porta de l’habitació. Quan jo sentia la porta que s’obria, m’aixecava automàticament. Un dia em vaig quedar dormint i, des de la finestra de la meva habitació, vaig sentir com ell marxava sense mi. Em va deixar sol. Em va provocar una taquicàrdia tan gran que em vaig vestir volant, no vaig esmorzar i vaig agafar un bus cap a l’hangar de rem. Al dia següent d’haver tingut aquest tipus d’experiències, t’aixeques automàticament. I és el que t’he dit abans, no ha d’haver-hi por, però sí la temor d’arribar tard, perquè saps que l’entrenador s’enfada. Això crea disciplina, que és una obligació.

—Però al club entrenen remers de tots els nivells. Tant joves que comencen com remers que s’estan situant a primera línia del rem mundial. Com a entrenador, cal tractar d’igual manera a uns i altres?

—Anys enrere, intentava tractar d’igual manera als sèniors de club que als remers mundialistes que viuen entre entrenaments al club i les concentracions amb la selecció. Tenia les mateixes exigències amb uns i altres. El temps i l’experiència et fan veure que el tracte ha de ser diferent. El remer d’elit té l’autodeterminació i l’exigència que un cadet o un juvenil segurament no tindrà, però aquí també intervé el grau de confiança entre el remer i l’entrenador.

—Tornant al principi, estem parlant amb un entrenador que va canviar el rumb d’un equip fins a situar-lo al front del panorama nacional. Amb aquest exemple, fins a quin punt influeix l’entrenador en el desenvolupament dels remers?

—Ha d’haver-hi una retroalimentació, els dos s’han d’ajudar. Un talent no neix i prou, el més important és saber fer-lo créixer. Quan hi ha una persona talentosa, primer ha de ser el mateix esportista qui lluiti per ser el millor. Sense això no existeix cap entrenador capaç de fer un campió. I, si hi ha un talent en una disciplina que a més té l’ambició d’aconseguir grans objectius, és important rodejar-lo perquè l’esportista es pugui desenvolupar en bones condicions. No és només l’entrenador i el remer.

—Segons la seva experiència, què es allò que mai pot faltar en un equip de competició?

—Si l’equip és de competició, el més important és la cerca d’objectius. Per tenir un grup motivat, amb ordre i disciplina, hi ha d’haver objectius. Algú que no gaudeix del que fa dia a dia abandona l’esport en un mes. El fet de plantejar-te objectiu fa el teu dia més enriquidor i et permet millorar el rendiment. Traçar la línia fins a on vols arribar és fonamental.

—I el que mai pot haver-hi en un equip de competició?

—Indisciplina. Parlo d’impuntualitat, irresponsabilitat, falta d’interès. Tot això és falta de disciplina esportiva. No parlo de disciplina de conducta, són una sèrie de factors que, si no existeixen, és impossible tenir un equip de competició. Com a entrenador, em costaria molt treballar en un lloc on la gent no entreni de veritat. Crec que la indisciplina condueix als equips a l’extinció.

—Per acabar, tardarem a veure un remer del Nàutic a les olimpíades?

—Espero que no. Teníem moltes il·lusions dipositades en el Marc Franquet qui, per molt pocs segons, no va aconseguir anar a Londres. També tenim al Pau Franquet, és el millor juvenil que ha passat per la selecció espanyola i està en el camí correcte, realment és el seu objectiu. Un altre remer que està en una bona línia es Jordi Rodríguez, d’aquí a tres anys pot tenir possibilitats, sempre que no perdi el rumb i el camí que està seguint fins ara.