«Devia al club una cosa que no els vaig poder donar a l'estiu»

—Què va motivar que tornés al Nàstic?

—Primer, que les circumstàncies que em van impedir continuar l’estiu passat, s’han aclarit. A partir d’aquí, professionalment tenia moltes ganes d’entrenar i, poder-ho fer aquí, a Tarragona, em van motivar molt. Podia haver estat en un altre lloc, però quan va sorgir aquí, tot era perfecte. A més, li devia al club alguna cosa que no li vaig poder donar a l’estiu.

—Per què li va dir «no» al Nàstic?

—Per circumstàncies personals. No ho he explicat mai, ni ho faré, però eren coses de la família, els nens i la dona. Una mica de tot, que em va impedir prendre la decisió de tornar a Tarragona.

—Hi va haver oferta del Valladolid?

—Bé..., oferta ferma, no.

—I d’algun altre equip?

—Sí.

—Llavors, el que vostè estava esperant era que el truqués el Nàstic?

—No, però sí que és veritat que les ofertes d’altres equips van arribar molt abans de la del Nàstic. Hi va haver coses importants a l’estiu, les quals vaig refusar, igual que la proposta del Nàstic. Sí que és veritat que, just abans de rebre la proposta del Nàstic, em van sortir coses de l’estranger, però immediatament va arribar l’oferta del Nàstic.

—En quin moment el cap de Nano Rivas va tornar a pensar en ocupar una banqueta?

—Després de Nadal. Tot em va anar encaixant.

—En el món del futbol és molt complicat ser entrenador professional. Suposo que deu ser gratificant que, després de refusar ofertes, li continuï sonant el telèfon.

—No et pots imaginar els vuit mesos que he patit explicant a la gent per què no entrenava. Molta gent no ho entenia, però crec que a la vida un ha de tenir molt clares les seves prioritats. Jo vaig posar les coses en una balança, i vaig decidir, tot i perdre l’oportunitat de ser un dels 42 entrenadors que poden seure en una banqueta d’una lliga professional a Espanya. A més, era conscient que potser no tornaria a tenir cap altra oportunitat. Havia de prendre una decisió i vaig prendre aquesta, tot i ser conscient de la dificultat que suposava tornar a entrar a la roda.

—Alguna cosa va fer bé Nano Rivas perquè el Nàstic s’hi tornés a fixar.

—Suposo que sí. Crec que el temps que vaig passar a Tarragona van ser dues etapes molt bones, tant quan vaig estar amb Vicente Moreno com la temporada passada, en unes circumstàncies molt complicades, tot i que al final tot va sortir bé.

—Tinc la sensació que ara, passat el temps, no som capaços de valorar el que va passar en aquelles darreres tres jornades de campionat. Vostè l’hi dóna més valor que abans?

—De fet, vaig començar a valorar-ho amb el pas del temps. Quan arribes, no penses més enllà del dia a dia, d’intentar convèncer al futbolista que és possible salvar-se. Guanyes el primer, guanyes el segon, te la jugues en el tercer i salves la categoria. Però sí que és veritat que, amb el pas dels mesos, t’adones que és molt difícil guanyar dos partits seguits, i nosaltres en vam guanyar tres. A més, els tres equips contra els quals vam jugar, s’estaven jugant alguna cosa. Ara, que torno a estar a dins, me n’adono que és molt complicat guanyar dos o tres partits seguits en aquesta categoria, ja que hi ha molta igualtat.

—En el descans del Nàstic-Girona de la temporada passada, es va veure en algun moment a Segona B?

—Si et dic la veritat, mai ho vaig pensar. En aquell moment, en l’únic que pensava era en convèncer als jugadors que podíem revertir la situació. Se’ns va posar molt complicat, amb un gol als 50 segons, però vam ser capaços de convèncer-los. En cap moment em vaig plantejar que al descans poguéssim estar a Segona B.

—Crec que vostè és l’entrenador del seny. Quan va arribar, què és el primer que volia fer?

—El primer que vaig pensar va ser en donar normalitat al dia a dia del futbolista. Crec que, en moltes ocasions, en el futbol professional, es perd la normalitat. Malauradament, aquesta setmana, hem tingut una circumstància molt dura i, sobretot, per a vosaltres, que heu perdut un company en el món del periodisme (la mort del company Joan Castell, traspassat aquesta mateixa setmana). Això, el que ha de fer és normalitzar tot el que estem vivint.

—S’ha trobat, en la seva arribada, els jugadors massa pressionats o cohibits?

—Et parlaré de què vaig demanar als jugadors, i els vaig demanar que havíem de gaudir de cada partit, de cada entrenament, de competir, de gaudir... Jo volia que ells gaudissin i, sobretot, que ho fessin a casa, que era on patíem més, potser per un excés de pressió. El que li passa a l’equip és que té unes ganes boges de guanyar a casa.

—Potser l’únic partit en el qual vostè no ha gaudit, ha estat en l’únic enfrontament que ha guanyat.

—Sí. Bé... Jo vaig gaudir molt. Els jugadors van gaudir a Albacete. D’això hem d’aprendre a gaudir, de gaudir de partits com el d’Albacete.

—Enrique Martín es va rendir a Nano Rivas en la roda de premsa posterior al partit.

—Sabent el que ens hi trobaríem, l’equip va fer-ho a la perfecció. Vam saber igualar tot el que necessitàvem i els vam superar on necessitàvem. Crec que el jugador va gaudir, ja que estaven competint.

—Sense Álvaro la vida és més complicada, no?

—Ha quedat demostrat que és un jugador molt important per a nosaltres. La realitat és que ell i Nico (Dumitru) estaran un mes fora, però tenim solucions. No cal recordar el que va aconseguir Uche la temporada passada. O Dongou...

—Com estan Uche i Dongou?

—Uche necessita minuts per agafar ritme, i jo li he de donar. Cada setmana que completa, està millor físicament. A Dongou el conec poc, però també necessita minuts. La temporada és molt llarga, ara han caigut davanters, i ara té possibilitats d’entrar. És un bon jugador i té gol.

—Ens vam precipitar els que pensàvem que aquest equip havia d’aspirar a la sisena plaça?

—Ens vam precipitar pensant que després d’Albacete havíem d’optar al play-off, i també ho van fer els que creien que, si perdíem, no podíem seguir amb aquestes aspiracions.