Imperdonable (1-0)

Qui la segueix, l’aconsegueix. I, si el Nàstic continua pel camí que va, tornarà a Segona Divisió B. Sembla que és el que vol l’equip. Almenys, pel que es va veure en el partit a Lorca fa dues jornades, i pel que també es va poder veure aquest diumenge a Sevilla, contra un filial sevillista que no s’hi jugava absolutament res i que va guanyar un partit que no li va costar gaire.

És senzill. Amb la qualitat i els futbolistes que té el Nàstic, anant al cent per cent, és complicat que algú els guanyi. Això és que pensava tothom i pensàvem molts. Pots ser la gent estava o estàvem equivocats. Com pot ser que a la Ciutat Esportiva del Sevilla hi acudeixin 731 espectadors, que no hi hagi cap tipus d’ambient de futbol, que juguin tres juvenils com a titulars i que el Nàstic s’hi jugui la vida i que el conjunt que ho té tot en joc sembla que la cosa no vagi amb ell?

El Nàstic no transmet res. És un equip sense ànima, sense ànim competitiu i amb una carència enorme d’esforç per tenir el dret d’autoproclamar-se equip de Segona Divisió A. Els tarragonins, amb tot això, van caure derrotats, 1-0, contra un Sevilla Atlético al qual, possiblement, l’haguessin pogut derrotar els vint equips restants de la categoria.

Nano Rivas va canviar el dibuix per visitar el cuer de la categoria. Tenint en compte que el filial andalús jugava amb cinc homes al darrere, l’entrenador del Nàstic va emular als fets del Carlos Belmonte, on va apostar per cinc defensors, els mateixos que va alinear aquest diumenge.

Per davant de Dimitrievski havien de jugar, de dreta a esquerra, Kakabadze, Daisuke Suzuki, Xavi Molina, César Arzo i Abrahám Minero. Aquesta era la idea inicial. Finalment, però, Arzo es va lesionar durant l’escalfament, i va entrar per ell Javi Jiménez, amb què Abrahám va desplaçar-se a l’eix de la defensa. Els cinc defensors van estar acompanyats de Jon Gaztañaga, Sergio Tejera i Maikel Mesa a la medul·lar i Uche i Dumitru a dalt. Va ser una alineació pensant molt en el rival i, alhora, massa conservadora pel que es va poder veure sobre la gespa.

La primera meitat va ser avorrida, dels primers 45 minuts amb menys arribades a porteria tant per part del Nàstic com pel que fa a un Sevilla Atlètico que va demostrar que no tenia res a perdre (ni a guanyar), i que va actuar sense cap tipus de pressió a les seves esquenes.

Els andalusos, amb Aitor Cantalapiedra potant tot l’atac, van arribar tímidament a la porteria defensada per Dimitrievski. Mentrestant, al Nàstic l’únic que li va faltar va ser tenir més encert de cara a porteria i introduir algunes de les pilotes que va portar al marc contrari.

La primera ocasió clara del partit, per part del Nàstic, no es va produir fins als 30 minuts de joc. Maikel Mesa va disparar des de lluny, i el meta local, Juan Soriano, va disparar de punys. Semblava que el partit no anés amb cap dels dos equips. Ni el camp, gairebé buit, acompanyava, ni tampoc ho feia el fet que només un dels dos equips s’hi jugués alguna cosa.

Dumitru, al pal

Però l’ocasió més clara de la primera meitat va arribar a quatre minuts del descans. Tejera va servir ràpidament una falta i Dumitru, molt actiu duran tota la primera meitat, la va caçar de primeres, per acabar disparant i estavellant-se a la fusta. Per centímetres, el Nàstic no va marxar al descans per davant a l’electrònic.

En el segon acte, la consigna havia de ser clara: anar a pel gol i intentar sumar un triomf més que obligatori. Amb aquesta premissa, Nano Rivas va donar entrada a Tete Morente, a l’hora de joc, per Kakabadze, extrem per lateral. En principi, havia de servir per canviar de dibuix. Però d’inici no va ser així, ja que Tete va situar-se com a carriler en una defensa de cinc.

Gerro d’aigua freda

L’acció que va tenir lloc en el minut 66 va canviar tot el que Nano havia preparat. Els joves jugadors locals, quan tenen camp per jugar, saben què fer. Almenys, són capaços de crear perill. Així ho van fer, gràcies a una brillant acció entre Lara i Pozo, que aquest primer, recentment ingressat al terreny de joc, va enviar al fons de la xarxa. Inesperat, el gol del filial sevillista va obligar a variar encara més els plans de l’entrenador del Nàstic.

Però ni amb un joc gris, ni amb els canvis variant el sistema i buscant un joc més alegre, ni amb el que pogués fer qualsevol persona que estigués al camp, es va poder canviar res. Desastre, i dels grans.