Retorn sense medalla de Bruno Hortelano

Vint-i-tres mesos després de tenir a Madrid un accident de cotxe que va poder truncar la seva carrera esportiva, Bruno Hortelano ha culminat amb un quart lloc en els campionats d’Europa un laboriós procés per tornar a ser el velocista competitiu que va ser abans del contratemps.

«Estic supercontent. Jo no vaig sortir de l’hospital per guanyar una medalla, sinó per ser aquí. Per a mi, ser aquí ja és una victòria», va ser el seu primer comentari a peu de pista.

L’històric Olympiastadion de Berlín constitueix l’última escala del velocista errant, nascut a Wollongong (Austràlia) per obligacions laborals dels seus pares, que va repartir la seva vida entre el Canadà i els Estats Units, on viu la major part de l’any com a estudiant a la Universitat de Cornell.

La seva àvia, de 92 anys, que resideix a l'Espluga de Francolí, i els seus pares, presents en l’estadi, van servir d’inspiració a Bruno, que va tornar a les pistes el 19 de maig a Tenerife amb un 400 de perfil baix que li va servir, no obstant això, per confirmar que era al camí recte. Va ser més ràpid que mai: 45.96. Mai no havia baixat dels 46 segons.

Corre amb un guant negre a la mà dreta, la «mà catastròfica», com defineix la medicina les destrosses a ossos, músculs, lligaments i tendons que presentava de resultes de l’accident esdevingut el 5 de setembre de 2016 a les 6.59 hores en el quilòmetre 27 de l’autopista A-6, a l’altura de Las Rozas.

El vehicle, conduït per un cosí seu, es va estavellar contra un camió i va anar a xocar amb la mitjana. Es va salvar per mil·límetres que una planxa de ferro li travessés el crani. Va ser operat d’urgència a l’hospital madrileny 12 d’octubre i va escapar miraculosament de l’amputació.

Va perdre la pell als dits cor, anular i petit. Tendons destrossats, necrosi, ruptures en tota l’estructura òssia. La seva mà destra era una pelleringa. Una rematada tràgica a l’excelsa temporada del plusmarquista espanyol de 100 (10.06) i 200 (20.12).

Aquell 2016 s’havia proclamat campió d’Europa de 200 a Amsterdam (després de la desqualificació de l’holandès Churandy Martina per trepitjar fora de carrer), havia millorat totes les seves marques i arribat a les semifinals olímpiques a Río amb un crono de 20.12. Amb un d’idèntic el francès Christophe Lemaitre va guanyar el bronze a la final.

Es va traslladar després a Barcelona per encomanar-se al doctor Xavier Mir, que el va operar tres vegades a l’hospital universitari Dexeus. Se li va practicar un empelt vascularitzat cutani de l’avantbraç, se li van fixar les fractures articulars a tres dits, se li van reparar els tendons extensors i se li van col·locar pròtesis tendinoses a dos dits.

«Aquell dia vaig tornar a neixer, és el meu aniversari real», ha comentat Bruno. Des d’aleshores, l’atleta espanyol més veloç de la història s’ha perdut Mundials a l’aire lliure i en pista coberta, però en el seu fur intern sempre es va fixar com a objectiu la defensa de la seva corona europea de 200 en aquest Olímpic de Berlín.

El 3 de juny va tornar a la seva distància predilecta, els 200 metres, amb un segon lloc, batent Churandy Martina, a la reunió d’Hengelo (Holanda) i un temps de 20.35 que li situava tercer en el rànquing europeu. Era la seva tercera cursa des de la reaparició i la primera de 200 des del 17 d’agost de 2016, quan va córrer la tercera semifinal olímpica a Río, on va acabar quart i eliminat amb 20.16. El destí va voler que aquella cursa fos l’última de Bruno en 21 mesos.

L’últim míting de Madrid va marcar el punt de no retorn. El 22 de juny passat Bruno va afegir un nou rècord nacional a la seva col·lecció, el de 400, en polvoritzar amb un temps de 44.69 la marca que Cayetano Cornet havia obtingut 29 anys abans a Barcelona (44.96).

Per a l’observador, la seva vida semblava discórrer per un camí de roses, però el seu representant, Alberto Armas, es va ocupar de revelar la rebotiga, les amargors i molèsties que Bruno patia diàriament.

«Bruno està agafat amb imperdibles i hem de mantenir-lo amb cotó fluix. Vam haver de retardar l’inici del període de competició gairebé un mes per una lesió. Descarta córrer a Estocolm, perquè no va recuperar completament després d’Hengelo. La setmana de París va aparèixer una molèstia en el bessó dret i unit probablement, al cansament del 400 de Madrid, la cursa no va sortir com esperàvem», relata el representant.

«A la molèstia del bessó, es va unir una altra en l’isquio esquerre deguda fonamentalment a l’entrenament de velocitat punta i acceleració que va realitzar, entrenament que no havia pogut realitzar des d’abans dels Jocs de Río».

Bruno «es va agafar l’esquena aixecant-se d’una cadira, pel que no va poder entrenar i necessitava 'voltaren' per poder dormir. I veieu, sembla fàcil, ell ho fa fàcil, però costa molt volar»

El 22 de juliol passat, en els Nacionals de Getafe, Bruno va reservar una sorpresa als aficionats irreductibles de les sessions matinals sota un sol de justícia. En les semifinals de 200 va batre el seu rècord d’Espanya amb 20.04. «No he pogut parar de plorar. M’han vingut els records d’aquests dos anys tan difícils».

Amb aquell registre se situava vintè en el rànquing mundial de l’any i segon d’Europa, només per darrere del turc Ramil Guliyev, actual campió del món, que té 19.90.

Bruno és enginyer biomèdic graduat a la Universitat de Cornell i treballa sota la direcció del seu entrenador en cap, Adrian Durant, exvelocista de les Illes Verges.