«Sento orgull de ser la jugadora amb més partits amb la samarreta del CBT»

No es podrien repassar els 40 anys d’història del Club Bàsquet Tarragona sense anomenar a Yoli Pueyo. 300 partits va disputar Pueyo amb la samarreta del CBT, convertint-se d’aquesta manera en la jugadora que més vegades ho ha fet i sent així passat i present del club. Passat per formar part del CBT des dels 14 fins als 28 anys, i present perquè, en 17 anys que han passat des de llavors, cap jugadora ha estat capaç encara de superar el seu rècord. Vinculada encara al món del bàsquet amb el CB Morell, cal destacar a Yoli Pueyo, una jugadora que ha fet història en un club històric.

—Quan comença Yoli Pueyo a jugar a bàsquet?

—Vaig començar a jugar al Col·legi El Carme, amb 12 anys. I vaig començar una mica per casualitat perquè, quan estudiava, veia que els que jugaven a bàsquet sortien abans d’hora quan tenien algun partit ajornat, per poder arribar a les altres escoles. Va ser llavors quan em vaig apuntar també i fins avui. A mi m’agradava ja molt l’esport en general, però el motiu principal va ser aquest.

—Com arriba al Club Bàsquet Tarragona?

—A 8è d’EGB s’acabava el bàsquet al Carme. Les que volíem continuar jugant anàvem llavors directament al CBT. Crec que era el primer any que El Carme estava vinculat al CBT i, per això, vaig arribar-hi junt amb altres nenes d’altres escoles de Tarragona que tenien la mateixa vinculació que El Carme amb el club.

—Com evoluciona dins del CBT?

—Doncs, des que vaig arribar, vaig anar passant per totes les categories fins a arribar a l’equip sènior. Però, abans vaig passar per situacions diferents. Hi va haver anys, per exemple al júnior, que vaig jugar molt poc. He passat per moltes situacions però l’ambient que hi havia amb les companyes sempre va ser molt bo i això em feia continuar.

—Fins que arriba al sènior.

—Sí, estàvem a Tercera llavors. Durant dos anys consecutius vam pujar de categoria, així que tinc bon record d’aquest inici amb el primer equip. Allà m’hi vaig passar molts anys.

—Onze temporades i 300 partits.

—Ni me’n recordava! Fins a l’any 2001 crec que hi vaig estar. M’agradava moltíssim, estava molt bé al club però també és veritat que les meves amistats ho van anar deixant i l’equip va anar canviant. Entrava gent jove, com ha de ser, i la vinculació potser no era la mateixa però mai com per arribar a deixar-ho.

—Com es definiria com a jugadora?

—Era molt impulsiva i ràpida. No era de les jugadores anotadores, tot i que sí que és veritat que vaig acabar així. Però el meu fort era defensivament, la lluita constant i molt treballadora.

—És la jugadora que més vegades ha vestit la samarreta del CBT. Què la fa sentir això?

—N’estic molt orgullosa perquè és el meu club de tota la vida. He crescut aquí. Vaig entrar amb 14 anys i he passat tota la meva joventut al CBT. Per a mi ha estat un club molt important, i ho serà sempre.

—Creu que algú podrà superar aquest rècord?

—Podria ser, tan de bo! Seria genial que alguna jugadora no ho deixés amb 24 o 25 anys o que no marxés i es pogués quedar fins als 33 o 34. M’encantaria! Jugadores com la Vicky Ceperuelo o la Montse Vadillo també van estar molts anys i seria genial que alguna jugadora d’avui pogués fer el mateix.

—De tota la seva trajectòria al CBT, amb quin moment es quedaria?

—Quan vam pujar a Primera B, que ara equivaldria a Lliga Femenina 2. Aquell ascens, que vam viure al Sant Jordi, va ser molt bonic. Ho recordo moltíssim.

—I quin seria el moment més amarg?

—Quan estàvem jugant a Primera B, el fet d’estar lluitant per mantenir la categoria. Estàs patint durant tota la temporada i es feia dur. Però sempre vam salvar la categoria, no vam baixar.

—Per què deixa el Club Bàsquet Tarragona?

—Quan vaig decidir marxar era per deixar el bàsquet, per deixar de jugar. Aquell any, la Federació va crear la Lliga Femenina i volia apostar perquè hi hagués un equip de Tarragona o, com a mínim, jo sempre ho he tingut entès així. En aquell moment érem nosaltres les que hi podríem haver estat, però econòmicament el club no ho va poder assumir. Era la meva única oportunitat d’estar a dalt i va ser una llàstima. Veure que no es va poder donar va ser quan vaig pensar, plego.

—Però no va abandonar el bàsquet.

—Aquell estiu em va trucar el Ploms. Jo els vaig dir que no, que jo era del CBT. Ells van seguir insistint i, pensant-hi molt, em va motivar entrar a un club nou, amb gent nova, una categoria nova... I sobretot perquè encara tenia ganes de jugar a bàsquet. I les ganes no les ha perdut. Yoli Pueyo segueix jugant, a tercera amb el CB Morell, i desenvolupant la seva faceta d’entrenadora en aquest mateix club. El que està clar és que, mentre pugui, la seguirem veient allí on se sent més còmoda, a la pista de bàsquet.