«Jo no venc fum, venc la meva il·lusió»

—Quin és l’equip que es va trobar en arribar?

—Cadascú munta el seu equip en funció de les seves creences i, per a arribar a l’equip que jo vull, necessitem moltes millores en molts aspectes. Aquesta és la primera setmana que entrenem amb tots els sagraments, en el sentit que tenim temps per a tot, fins i tot per a descansar. En deu dies no hi ha hagut temps per a imprimir el ritme físic que nosaltres exigim.

—El nivell de la plantilla equival a la posició a la classificació o creu que els seus jugadors estan infravalorats?

—Quan les coses no surten com un pretén, fa la sensació que hi pugui haver aquest tipus de dubtes, però crec que aquesta és una plantilla més de la Segona Divisió. A partir d’aquí, hem de competir cada cap de setmana. Tot i que hi ha equips amb majors possibilitats econòmiques, a Segona A ningú és més que ningú. Crec que de la posició dotze cap a dalt es pot partir una mica, però a dalt no hi ha lloc per a tots. Per tant, per la part baixa també podem tenir visites inesperades.

—Com la del seu pròxim rival, el Zaragoza?

—Sí, per exemple. Hi ha equips que en el seu moment van estar a Primera Divisió, aconseguint grans coses, però que ara no estan passant el seu millor moment.

—Semblava que mai acabaria el culebrot del seu fitxatge, encara que va durar un parell de dies. Ara sí, ara no i, finalment, sí. Suposo que va trigar a donar el vistiplau al seu fitxatge a causa de l’interès d’altres equips a contractar-lo.

—Havia parlat amb gent, però sempre tinc una màxima: l’equip que vingui a per mi de veritat, és el que em fitxarà. No espero a un equip que estigui a la part mitjana-alta de la taula. Van venir altres equips, però amb més dubtes, i el Nàstic de Tarragona va ser clar i directe. Vam arribar a un acord i la meva il·lusió és màxima.

—Com està l’equip físicament?

—No diré com està, però sí que diré com el vull, i no està com el vull. Ara bé, això són punts de vista, ja que ningú té la veritat absoluta. Jo tinc la meva veritat i, perquè el meu equip estigui en l’exigència que li demanaré, ha d’agafar un altre ritme. Exigirem molt més del que hem exigit aquesta setmana. El jugador no pot viure exclusivament de la seva qualitat, ja que, per a oferir un alt rendiment, primer s’ha d’estar bé físicament. A partir d’aquí, està en el camí de la millora. La qualitat ve després d’un gran nivell físic i psíquic. Després, la qualitat pot marcar diferències.

—Si l’equip hagués estat físicament com vostè volia, hauria fet el mateix partit a Albacete?

—Ni valoro el partit de l’Oviedo ni el d’Albacete. És un procés. El dia de l’Oviedo podria haver acabat en empat o en derrota i, aquest divendres, ens van marcar els dos gols més incomprensibles de tots, ja que el nostre porter va aturar ocasions més clares. Aquest no és el meu equip i, l’equip que va jugar contra l’Oviedo, és el 20% del que els exigiré als jugadors.

—Pel que fa a objectius, vostè va comentar en la seva arribada que volia estar fora del descens al Nadal i que, després, ja veuríem. Què significa aquest ja veuríem?

—A mi m’agrada jugar amb cicles curts i crec que el trajecte d’aquí a Nadal ens ha de donar per a estar en una gran disposició de competir i sortir d’on som. L’ansietat no condueix enlloc i ens ho hem de prendre amb naturalitat. El que tinc molt clar és que, quan sortim d’aquí, és per a no tornar-hi. És un trajecte calcat al de l’Albacete de l’any passat. Part del trajecte és sortir del descens i, després, com dieu aquí, ja parlarem.

—A Albacete, recordo que quan la temporada passada el Nàstic hi va guanyar 0-1, la premsa li demanava més. I això que havia tret a l’equip del pou i estava en una situació privilegiada. Creu que li pot passar el mateix aquí?

—No tinc por a res, m’il·lusionaria que fos així. L’exigència em motiva i el primer que s’autoexigeix, sóc jo. El que no vull és que algú, equivocadament, va opinar en aquest sentit. Jo no venc fum, venc la meva il·lusió. No em pots dir després que us he il·lusionat i que després no he complert. Jo m’il·lusiono i tracto que tothom s’il·lusioni amb mi, amb el risc que això comporta. A Albacete, faltant dos mesos, estàvem a quatre punts de la promoció. Després, van passar coses, com tots sabem, que ens van afectar molt, però estàvem en una disposició màxima. Em podran treure moltes coses, però mai la il·lusió. Els meus jugadors podran ser més alts, més macos, podran tenir millors cotxes, però ja et dic que més il·lusió de la que tinc jo, no en té ningú. Jo venc la meva moto, el que vulgui pujar-hi, que hi pugi i, si després, cau, és el seu problema. Jo seguiré així i mai canviaré, com diu la famosa cançó.

—Alguns jugadors m’han comentat que vostè és un entrenador incòmode.

—Sí, és clar. L’exigència incomoda. Jo el que faig és exigir, sempre pel bé del jugador i, al final, també del grup. Estem en un moment en el qual l’exigència no agrada. Per a no exigir, em quedo a casa.

—Però també m’ha comentat el gran Vicente Moreno que vostè el que també és molt bona persona.

—A Vicente, a Dani Pendín (segon entrenador), a Maestro (entrenador de porters) i a Javi Recio (director esportiu), que estan tots al Mallorca els he tingut com a futbolistes. La meva tieta em va dir: Martín, podràs ser millor o pitjor, però has de ser bona persona. Un tracta de col·laborar sempre en la millora futbolística i personal dels jugadors.

—Ha demostrat que no l’importa dir que un futbolista està malament o que ha jugat un mal partit. Per què creu que entre la majoria d’entrenadors és tabú?

—A mi m’agrada parlar molt clar i molt directe. Amb els jugadors, faig el mateix. Aquesta és la meva forma d’actuar. Si un jugador ha estat malament, ha estat malament. Ara, però, amb les xarxes socials, al futbolista se li diu el que vol escoltar. Enrique Martín els diu la pura veritat.

—Hi ha algun jugador del Nàstic al qual li hagi donat temps ja a molestar-se per alguna cosa que vostè ha dit?

—No, però és el seu problema. Si algú s’ha molestat, és cosa seva. Sempre parlo amb respecte. Saps quin avantatge tinc respecte als futbolistes? Que abans que els vagin, jo ja torno. Tot el bo que els passi, ja m’ha passat. Tot el dolent que els succeeixi, ja m’ha succeït a mi abans. Que vam fer el ridícul a Albacete? Jo l’he fet molt abans que ells. Sé el que senten amb aquest partit, ja que jo l’he fet multiplicat per quatre. He jugat bé, he jugat malament... En cap cas ningú m’enxamparà. I si s’enfaden, millor.