Berni Álvarez: any 1

La temporada 2010-11, la història recent del Club Bàsquet Tarragona va fer un gir i va canviar per convertir-se, a nivell esportiu, en el que coneixem avui en dia. El punt d’inflexió no és altre que la incorporació de Berni Álvarez com a entrenador del primer equip del CBT. Una decisió, la de canviar d’entrenador, que podria ser del més corrent en situacions normals, però que, en aquest cas, estava lluny de ser-ho. Per la càrrega emocional que comportava.

L’ídol del Serrallo s’acomiadava de les pistes, que tantes alegries li havien donat, per afrontar un nou repte.

No va ser una decisió senzilla, més aviat arriscada. «Xavi Mas i Sergi Bru em van proposar i insistir per a que dirigís l’equip. Jo no tenia experiència com a entrenador més enllà de les vegades que vaig fer d’ajudant en algun equip de la base del CBT i del Lleida quan jugava i, si acceptava l’oferta, era per entrenar directament a LEB Or. Sí que és cert que tenia la inquietud d’entrenar, però no d’una manera tan precipitada com anar directament a aquesta categoria, la intenció era anar pujant a poc a poc des de la base», confessa l’encara avui entrenador del CBT. No s’ho va pensar gaire, com ell mateix admet, i va acceptar fer-se càrrec del primer equip blau. L’aposta del club, i amb perspectiva, va sortir rodona. «Vaig poder fer un equip al meu gust, amb jugadors veterans o amb qui havia compartit vestidor la temporada anterior com Álex Alba o Michel Diouf, i jugadors joves com David Fernández, a qui vaig fer debutar aquella temporada amb el primer equip, Ferran Torres o Lluís Jacas. A més, vam fitxar a Roger Fornas, Alex Franklin i Ross Schraeder», detalla. El primer repte de Berni Álvarez com a entrenador seria fer canviar la visió dels jugadors respecte a ell i la seva nova funció dins del club: «Vaig parlar amb els més veterans perquè entenguessin que ara el meu paper era un altre. Fins feia uns mesos jo era un més del vestidor, érem companys, i la imatge que tenien de mi era la pròpia dins d’un vestidor i dins d’un grup d’amics. Van entendre que, a partir d’aquell moment, la primera i última paraula la tenia jo, que m’havien de mostrar el respecte que mereix qualsevol entrenador, però que fora de la pista podrien seguir comptant amb mi com sempre». Cap fissura en aquest sentit. Berni va aconseguir un vestidor unit i equilibrat dins de les possibilitats que li oferia el club.

Amb un dels pressupostos més baixos de la categoria, el nou CBT de Berni Álvarez començava el seu camí a LEB Or. Un camí dur i difícil, com bé explica el mateix entrenador: «Vam començar amb un 0-5 que òbviament feia mal. Tens moltes ganes de fer-ho bé, molta il·lusió, i veus que les coses no surten. Segurament al tercer o quart partit, contra Breogan a casa, podria dir que és el moment més difícil d’aquella temporada, perquè vam perdre fàcil de 20 punts i vaig tenir la sensació que l’equip abaixava els braços. Vaig pensar fins i tot que potser no guanyaríem cap partit, i va ser una sensació d’impotència molt gran».

Amb el pas de les jornades, el CBT i Berni se saben sobreposar al mal inici de la temporada i tenen el seu punt d’inflexió amb la primera victòria a Màlaga, contra CB Axarquia, amb jugadors joves però que actualment són ACB o NBA com Àlex Abrines. «Aquesta victòria ens va reforçar i ens va donar confiança», explica. Fins que arriba la jornada 13 i amb ella el millor record d’aquell any per a l’etern 5 blau. «Ens visitava al Serrallo l’Obradoiro, un equip fet per pujar i que havia guanyat tots els partits. A més, a casa nostra podien batre el rècord de victòries consecutives. Estava clar que ningú apostaria per nosaltres aquell dia, però el partit no va poder sortir millor i vam guanyar. És el moment que guardo amb més afecte del meu primer any com a entrenador, junt amb el dia de la salvació a Càceres, en la penúltima jornada», manifesta. A partir d’aquí, els blaus es van emportar aquells partits que havien de guanyar, els de la seva lliga i van materialitzar la permanència a LEB Or en el primer any de Berni Álvarez com a entrenador.

Berni recorda que, en els seus inicis «era un entrenador molt impulsiu i els anys m’han donat una maduresa amb la que ara sé gestionar millor les situacions. Ja aquella primera temporada vaig veure que el que volia fer era entrenar. Ho he hagut de compaginar amb altres coses, que per sort m’han anat sortint bé, però sí que m’agradaria provar-ho i veure què passa».

L’aventura de Berni Álvarez a la banqueta blava encara no ha finalitzat i, amb l’actual, ja són nou les temporades consecutives que porta fent-se càrrec del primer equip. Un compromís difícil de mantenir en el món de l’esport actual, però que Berni, amb la seva entrega al club, sí que ha sabut complir.