Xavi Mas: «Buscàvem que el CBT fos un lloc on gaudir del bàsquet, com a practicant o com a soci»

Al llarg de la seva història, el Club Bàsquet Tarragona ha tingut fins a vuit presidents diferents. A la majoria d’ells, els uneix una característica: han estat, a més de presidents del club, socis fundadors i jugadors del CBT. Aquest també és el cas de Francesc Xavier Mas, Xavi Mas és per tots els que el coneixen dins de l’entitat, economista i auditor de comptes de professió i quart president de la història del Club Bàsquet Tarragona. Una persona que ha viscut amb passió aquest esport com a jugador i que s’ha entregat al club com a president. Xavi Mas, a part de dirigir el CBT durant vuit anys, també ha vestit la samarreta blava durant onze temporades consecutives al primer equip. Ell és història viva del Club Bàsquet Tarragona.

—Quina era la seva vinculació amb el club abans de ser president? Quan hi va entrar?

—Vaig tenir la sort de ser soci fundador conjuntament amb els companys Pere Ferré, Rafa Pintado, Patxi Saracho, Joan Ruiz Orellana, Albert Olivé, Vicente Descalzo, Jesús Sanjosé, Pere Tubilla, Joan Boada, Josep A. Córcoles, Xavi Moltó, Eduard Arnal, Jordi Escribà, Sebastià Navarro, Francesc Colomar, Ramon Martínez de Arcos i Joan Tarragó. L’11 de setembre de 1978 vam tenir la idea de constituir un nou club amb l’únic objectiu de continuar jugant a bàsquet.

—I abans de ser president, què feia dins del CBT?

—Feia el que més m’agradava que era jugar a bàsquet. Vaig estar onze temporades seguides al primer equip del CBT. Així com altres socis fundadors compartien el seu vessant de jugador amb la de directius, en el meu cas no vaig poder fer-ho. Els primers anys perquè estava estudiant a Barcelona i, a partir de 1983, perquè la doble funció jugador-directiu ja no es repetia amb tanta freqüència.

—Quan es posa al capdavant del club i per què?

—El mes d’abril de 1989, després d’estar des de 1978 com a jugador del primer equip, el Pere Tubilla em va proposar primer i convèncer després perquè fos el quart president del CB Tarragona. Ell pensava, a causa del meu vessant professional i amb l’ajuda d’una renovada junta directiva, podríem iniciar l’etapa de la professionalització del club. En un primer moment, em va fer molt de respecte, però després de reflexionar-ho i de comentar-ho amb alguns amics del club i principalment amb la meva dona (en aquella època els nostres fills tenien 5 i 2 anys respectivament), vaig decidir acceptar el repte de ser president del CBT.

—Quants anys va ser president?

— Vaig ser president des de 1989 fins a 1997, dos mandats de quatre anys cadascun.

—Durant els seus anys com a president, com imaginava el primer equip? Competint professionalment o fent-ho d’una forma més modesta?

—Quan la junta directiva –que vaig tenir la sort de presidir– vam agafar el relleu del president Pere Tubilla, l’equip sènior masculí estava jugant a 2ª Divisió Nacional (avui LEB Plata), l’equip sènior femení estava a Primera Divisió Catalana i teníem molts equips de base. La nostra idea era professionalitzar el club establint una sèrie d’objectius esportius, econòmics i socials i que la nostra voluntat va ser aconseguir-los a través d’un pla d’actuació que vam dissenyar.

—Quins objectius van marcar-se?

—Ens vam fixar que l’equip sènior arribés a jugar a Primera Nacional (avui ACB); que el femení jugués a la categoria més alta possible, amb una limitació sempre condicionada per les fites de l’equip masculí; que els equips cadet, juvenil i júnior masculins i femenins juguessin a les categories preferents de Catalunya i intentar ser referents en el bàsquet base a través de l’escola.

—Per què deixa la presidència?

—En primer lloc, perquè vaig considerar que vuit anys ja eren prou i, en segon lloc, perquè el repte d’arribar a l’ACB no es va aconseguir (a la temporada 94-95 vam estar a tres partits però no va poder ser). En la meva opinió, vam estar encertats en les qüestions esportives, correctes en les econòmiques i vam suspendre en les socials. No vam aconseguir que el CBT fos per a Tarragona un «referent» tipus colles castelleres a nivell popular o el que és el Nàstic dins del futbol.

—Va seguir vinculat al club una vegada va deixar de ser president?

—Un cop vaig deixar la presidència em vaig desvincular, però el 12 de desembre de 2001, amb un grup de persones lligades el club, vam constituir la fundació privada del CBT que, entre d’altres qüestions va organitzar tots els actes i activitats que es van fer l’any 2003 amb motiu del 25è aniversari del club. Més endavant i per una sèrie de circumstàncies, la temporada 2004-2005 em vaig reenganxar com a vicepresident en l’etapa de president de Rafel Pintado fins a l’any 2007 i vaig continuar quatre anys més, fins al 2011, amb Sergi Bru com a president.

—Quin és el seu millor record com a president? Quin seria el teu «llegat» dins del club?

—El meu millor record com a president va ser el 14 de maig de 1993, dia en que el «CBT-Dow» va jugar contra el Collado Villalba al Pavelló de la Joventut (Avinguda Andorra) davant de 2.000 persones i va aconseguir, amb la victòria, l’ascens a la 1era Divisió Nacional grup A (avui LEB Or). Pel que fa al llegat que deixo al club, penso que han de ser altres persones les que ho diguin, però el que sí voldria dir és que les juntes directives que vaig tenir la sort de presidir el que buscaven era que el CBT fos un lloc on gaudir del bàsquet, ja sigui com a practicant o com a soci.

—Quin diria que ha estat el teu pitjor moment com a president.

—Pitjor moment com a tal, no n’hi ha hagut cap. Vam tenir molts mals de cap amb les qüestions econòmiques any rere any, sempre anàvem justets. També quan a la temporada 1995-96 el primer equip sènior masculí estava competint a la lliga EBA de l’època (ara LEB Or) vam tenir una gran desil·lusió pel descens en el play-out que vam jugar amb el Balneario Archena de Murcia.

—En els 40 anys d’història del club, amb quin moment es quedaria?

—Amb el de la fundació del Club Bàsquet Tarragona, quan va començar aquesta història d’uns joves inquiets, que ens va permetre gaudir de la nostra il·lusió i passió que era jugar a bàsquet.

—Segueix vinculat al CBT?

—No. Vaig cada dissabte a veure com espectador els partits del sènior masculí.