«Em considero preparat per transmetre la meva forma d'entendre el futbol»

—Què és de Mia Guasch?

—Dos anys després de rescindir contracte amb el Lleida Esportiu a causa d’un seguit de lesions al genoll i d’anunciar la retirada del futbol a conseqüència d’un cartílag molt castigat, he refet la meva vida. Vaig acabar la carrera universitària (CAFE) que havia anat compaginant amb el futbol semiprofessional i vaig acceptar una oferta laboral com a entrenador a una Barça Academy als Estats Units, Austin (Texas). Actualment em trobo afrontant el darrer mes de feina a Austin i amb la intenció de tancar una etapa d’aprenentatge i noves experiències a la recerca de nous reptes a prop de casa.

—Que ha estat fent un any a l’estranger?

—Aquest any a l’estranger he estat al càrrec de tres equips d’una escola de futbol del Barça a Austin on he tingut l’oportunitat d’iniciar-me com a entrenador i, també, de desenvolupar altres càrrecs de gestió dins de l’escola. Ha estat un any de pur aprenentatge, de familiaritzar-me amb una metodologia molt concreta i integral, de veure el futbol des d’un altre punt de vista, de poder entendre una cultura esportiva totalment diferent, millorar l’anglès...

—La seva trajectòria futbolistica, tot i ser gloriosa, va ser curta. Li va costar assumir-ho?

—Sí, i em segueix costant. Malgrat que el pas del temps fa relativitzar les coses, encara hi ha dies que miro al passat amb nostàlgia i un punt de ràbia... Però el fet de seguir directament connectat amb el futbol i tenir motivacions professionals dins d’aquest àmbit m’ajuda molt. Va ser un cop dur del que crec que m’he refet millor del que esperava.

—Les lesions són el pitjor que li pot passar a un jugador?

—No sé si el pitjor, però és un factor determinat en moltes ocasions per l’atzar amb el qual s’ha de conviure. Crec que s’ha de ser conscient dels avantatges amb els quals compta un futbolista, però també amb dels riscs que comporta dependre del teu propi cos. Personalment, vaig tenir molta mala sort, però seria un suplici lamentar-ho contínuament. Simplement em va tocar a mi, vam fer (amb la meva família i metges) tot el que estava a les nostres mans per poder seguir competint fins que la lesió va ser de caràcter irreversible.

—Quin creu que hauria estat el seu sostre?

—És impossible predir el futur en un món que es depèn de tantíssimes variables. Qui m’hagués dit d’infantil o cadet, quan no comptava amb minuts, que acabaria jugant a Segona Divisió B amb 21 anys? L’únic que et dona opcions d’escalar en qualsevol cosa que facis és la dedicació constant i el desig d’aconseguir-ho, però ni tan sols això ho garanteix. Amb el pas del temps, valoro el fet de que vaig ser un currant i es de les coses que més m’enorgulleixen.

—Quant trigarem a veure Mia Guasch en una banqueta a territori espanyol?

—Com he dit anteriorment, tornaré aquest any a Torredembarra. La meva prioritat és seguir formant-me. Aquest mes de setembre començaré un màster d’alt rendiment esportiu. Entrenar és un dels camins que em motiven més actualment, em considero preparat per seguir creixent progressivament i poder transmetre la meva manera d’entendre el futbol als nanos, però no és quelcom que m’obsessioni.

—Quina és la seva meta?

—Poder viure del futbol i gaudir d’ell com fins ara, trobant així un forat on em senti còmode, útil i valorat. Em considero ambiciós, però toco de peus a terra sabent de la dificultat que comporta guanyar-se la vida com a entrenador, director esportiu, preparador físic, analista, scouting...

—Què opina de la situació esportiva que travessen Reus i Nàstic, dos clubs on hi va jugar?

—Amb molta llàstima. He seguit la temporada de tots dos equips des de la distància. La situació per la qual ha passat el Reus després d’anys de tan bona feina és una autèntica injustícia. Admiro a tots aquells que han donat la cara malgrat la situació, crec que són un reflex de l’atmosfera de compromís i humanitat que s’havia creat al club. Respecte al descens del Nàstic, estic convençut que serà una estada curta a Segona B, és una categoria que se li queda petita i ben aviat tornarà on mereix. Per últim, m’alegro molt que el Reus hagi creat la Fundació per salvar tants anys d’esforç a la base i que el Nàstic promocioni jugadors a la Pobla i primer equip. Sense cap dubte, el futbol base ha de tenir presència valorant-lo i cuidant-lo en un temps on el futbol és tan inestable i està tan contaminat.