«Crec que la ciutat no defensa l'esport d'elit i, com a exemples, el bàsquet, el futbol i el voleibol»

—Quina és la seva vinculació amb el CBT?

—Sempre he tingut molta inquietud per aportar el meu granet de sorra al món de l’esport de la ciutat. A principis dels vuitanta, un directiu del club em va trucar per entrar a la junta i vaig acceptar. Des de llavors i fins l’any 2014 he sigut directiu del CBT. Ara ja no ho sóc però segueixo sent soci i sempre he col·laborat amb el que ha fet falta: vaig ser el primer speaker del club al Sant Jordi, vaig ser el primer delegat del primer equip masculí i femení, el responsable d’instal·lacions i de material, m’he encarregat del departament de l’àrea social i he acompanyat al primer equip per tota Espanya quan estàvem a LEB Or. He fet tantes coses pel club que fins i tot he arribat a portar l’autobús del sènior femení, quan va ser necessari. Per altra banda, també sóc dels que vam engegar la primera Escola del CBT, junt amb el Pere Tubilla.

—Quines diferències veu entre el club d’avui en dia i el club dels primers anys?

—Sota el meu punt de vista, abans érem un grup d’amics que anàvem tots a una, érem com una gran família i fèiem moltes coses junts, teníem una convivència molt lligada entre nosaltres. Amb el temps i amb la professionalització del club, entenc que aquestes coses han anat canviant i evolucionant.

—Què troba a faltar del club de fa 20 o 30 anys al club actual?

—L’últim dia que vaig baixar al Serrallo a un partit del primer equip, vaig mirar al meu voltant i em vaig estranyar de no veure tots els meus coneguts. Vaig trobar a faltar la gent de tota la vida, aquells que deia que anàvem tots a una. Per altra banda, i positivament, el fet que el club estigui ara molt més professionalitzat, fa que transmeti una imatge diferent en molts sentits. Recordo per exemple quan jugàvem al Sant Jordi i havia d’acompanyar els directius de l’equip rival pel pavelló... Allò no té res a veure a com està tot ara.

—Creu que el CBT, amb 40 anys d’història i amb el recorregut que té, hauria d’estar competint en categories superiors?

—Crec que la ciutat no defensa l’esport d’elit. Tenim la prova tant en futbol (l’equip acaba de descendir de categoria), bàsquet, com voleibol. Són exemples molt gràfics que marquen el tarannà i el fer de la ciutat. La meva il·lusió seria que l’entitat estigués en nivells superiors, però la realitat es una altra.

—Què li falta al club i a la ciutat per poder fer aquest salt?

—A vegades no es només el vessant econòmic. Crec que és necessari que els aficionats al bàsquet i a l’esport s’impliquin molt més en tots els nivells: social, econòmic i participatiu.

—Com valora la base del CBT i el treball que s’hi fa?

—Des de la meva posició de directiu, durant molts anys he estat molt implicat amb la base i amb la projecció dels nois i noies del CBT. Des de que vaig deixar la junta, ja no he seguit aquesta branca del club.

—Aquesta temporada el CBT està d’aniversari. Com valora aquests 40 anys d’història?

—Hi hagut èpoques difícils, èpoques bones, i d’altres de no tan bones. Però en cap cas no hi ha hagut mai quelcom negatiu i s’ha mirat sempre al futur positivament.

—En els 40 anys d’història del CB Tarragona, amb quin moment es quedaria?

—Amb les fases d’ascens que vam disputar a Gandia el 1992. En guardo molt bon record perquè vam pujar a Primera Divisió B del bàsquet estatal. Ens vam trobar amb moltes dificultats, van ser unes fases molt dures però també va ser il·lusionant perquè era la primera vegada que fèiem un desplaçament en forma d’estada.

—On voldria que el Club estigués d’aquí a 40 anys?

—La realitat econòmica de cada moment i la implicació de la gent de la ciutat és el que marcarà el devanir del club.