Galimany: «Ja sabíem què ens trobaríem en el Mundial de Doha»

Marta Galimany ja és a casa. De fet, dilluns va tornar de Doha, on va disputar els Mundials d’atletisme, concretament la prova de marató, on va aconseguir una espectacular setzena posició. Podrà sobtar que es parli d’espectacular quan un acaba la cursa setzè, però per les condicions de la cursa, per la temperatura, per la humitat i, sobretot, per l’entitat de les rivals, es tracta d’un gran resultat. La vallenca va convertir-se en l’epicentre nacional de l’esport mundial i no va decebre.

Veure la cursa per televisió significava comprovar com, cada quilòmetre, cada minut, una atleta s’esgotava i una altra queia a terra sense forces. Galimany, però, va ser capaç de preveure totes les situacions i de temporitzar una de les cites més dures que es recorden en l’atletisme de llarga distància. «Estàvem previnguts del que ens trobaríem allà, vaig sortir amb un ritme molt còmode, potser més lenta del que tocaria, però era el ritme que havíem acordat amb el meu entrenador», detalla l’atleta, la qual assegura que no va tenir la temptació de dir prou: «En cap moment vaig tenir la sensació que havia de parar i abandonar perquè el meu cos va respondre bé. Vaig tenir problemes estomacals que em van fer patir, ja no pensava en les meves cames, sinó en la meva panxa».

Les condicions, segons Galimany, van ser «molt dures», ja que «un dia de molta calor aquí no té res a veure amb allò d’allà», on les temperatures són molt és extremes.

Ja sabia on competia

Una de les claus de l’èxit va residir en el fet que Galimany ja coneixia el terreny. En aquest sentit, l’atleta va apuntar que «havíem estat a Doha al juny per a comprovar una mica allò que ens trobaríem». Segons l’atleta, un dels motius pel qual hi va haver abandonaments al llarg de la cita, va ser perquè «hi havia gent que no hi havia estat mai, que arribava tres dies abans de la competició» i que, segons ella, les va acabar penalitzant.

Una de les claus per no caure i per continuar endavant és refrigerar-se bé i aprofitar els avituallaments, segons detalla la mateixa Galimany. «En cada volta de set quilòmetres teníem dos avituallaments i després, ni ho sé, quatre o cinc més amb ampolles d’aigua o esponges. Potser totes no les agafava, però algunes sí», recorda. Ella no es va pesar abans ni després de la cita, encara que deixa clar que «mínim, cinc quilos es perden en una cita com aquestes».

En tornar a casa, l’esperava la família. Estaven, segons ella, «tots molt contents. Suposo que van patir en el moment de la cursa. No feia la mateixa cara que en altres curses, però al cap d’una setmana de la cursa tots molt contents». Ara, mirant al futur, Marta Galimany vol anar pas a pas. «La setmana que ve entrenarem molt poc a poc i ara encara ens hem de mirar les curses i planificar bé», diu, tot afegint que encara no té decidit al cent per cent quin serà el seu proper repte.

«Segurament, farem una altra marató l’any 2020 amb la idea d’aconseguir la classificació per a Tòquio», finalitza Galimany, que continua amb la pista d’atletisme de Valls com el seu campament base.