La desesperació de Xavi Bartolo

Des del president fins a l’aficionat més jove, des del primer fins a l’últim, s’ha d’assumir que aquest Gimnàstic de Tarragona no rutlla. Mentre equips com l’Andorra, per posar un exemple, es poden permetre el luxe de punxar a casa contra el Llagostera i empatar, el conjunt tarragoní no té aquesta sort. Cada partit dels tarragonins s’ha convertit en un drama, no pel fet de jugar-lo, sinó perquè una derrota sempre significa estar encara més tens de cara a la pròxima setmana.

La derrota de diumenge a Olot va deixar el triomf de vuit dies abans contra La Nucía com un simple miratge. Davant dels alacantins, el Nàstic no va demostrar ser millor equip i, tot i que a la Garrotxa els tarragonins van xutar més que el rival, tampoc es va notar sobre la gespa la diferència de pressupost entre un i l’altre.

Aquest món del futbol dicta, en la majoria dels casos que, quan les coses van malament, l’entrenador és el primer que agafa la porta. Però és que el tècnic grana, Xavi Bartolo, va deixar clar, novament, sense paraules però amb fets, que no té matèria prima per a assolir l’objectiu. Que aquest equip no pot competir per la primera plaça del campionat, que era l’objectiu, és obvi. En cap dels deu enfrontaments que ha disputat el Nàstic aquesta campanya s’ha vist superioritat grana per enlloc, però el que va succeir diumenge a Olot posa en evidència que alguna cosa falla, i molt.

Bartolo va utilitzar tan sols tretze jugadors, amb què va deixar de fer un canvi. Enlloc està escrit que els entrenadors hagin d’esgotar tots els canvis en un mateix duel, però quan això succeeix és per dos motius. El primer, que l’equip ho està fent tan bé que no cal canviar res. Aquest, precisament, no era el cas. El segon, que quan Bartolo va girar el cap enrere i va mirar al banc, no va veure cap cara que li pogués solucionar la papereta. Això, amb un equip que ha costat el que ha costat, és un problema gravíssim.

Obertament, és molt complicat que un entrenador es queixi de la plantilla però, després de caure derrotat a Lleida, Bartolo ja va deixar entreveure que «no sé si la plantilla està capacitada per a lluitar per l’objectiu». Aquest «no ho sé», potser ara és un«segurament», però Bartolo no sortirà públicament dient que els seus jugadors no tenen el nivell o que la direcció esportiva s’ha equivocat en la planificació de la plantilla.

El meta Cheikh i els jugadors de camp Viti, Lolo Plá, Albarrán, Joel Marín, Jorge Carreón i Sergio Montero eren a la banqueta. El partit estava empatat a un gol i Bartolo va decidir realitzar el primer canvi. Va entrar Sergio Montero per Romain Habran. Minuts després, Pedro Martín, amb molèsties, va abandonar la gespa i l’entrenador del Nàstic va donar entrada a Lolo Plá. El primer canvi es va produir en el minut 67 i, el segon, en el 73, amb què encara quedaven uns vint minuts de joc descompte inclòs.

No tenia opcions

L’entrenador del Nàstic va entendre que ni Albarrán, ni Viti, ni Carreón ni Joel Marín eren la solució, ni quan el duel anava empatat ni després del segon gol dels de la Garrotxa.

No poden ser excusa ni les lesions ni el fet que Thomas Amang no hagi pogut jugar, primer, per no tenir la documentació necessària per a fer-ho i, segon, per marxar ara amb la seva selecció per disputar la Copa Àfrica.

Javi Márquez encara no ha jugat i aquí rau un dels grans problemes que ha tingut Xavi Bartolo. El futbolista va haver de demanar una segona opinió en comprovar que els terminis previstos de recuperació s’havien acabat i que no jugava i li van diagnosticar una lesió més greu del que li havien assegurat inicialment. Bartolo tampoc té la culpa d’aquesta circumstància, però ho està patint ell. El comportament de Viti no ha estat el més correcte i el tècnic grana també s’ha vist entre l’espasa i la paret, ja que alinear a un futbolista que no compleix les normes pot suposar una bomba de rellotgeria en un vestidor amb vint futbolistes que tots volen jugar el màxim possible, pel col·lectiu però, sobretot, a nivell individual.

El mercat d’hivern encara queda molt lluny, però sembla que serà l’única opció del Nàstic d’intentar lluitar per aquest objectiu que, setmana rere setmana, es va allunyant. El mateix Bartolo va dir abans de començar la temporada que no acabar en posicions de promoció d’ascens a Segona Divisió A seria tot un «fracàs». Ara mateix, el Nàstic està en promoció, però de descens. Independentment dels resultats, han de canviar moltes coses i la plantilla ha de fer un gir de 180 graus i no vol protagonitzar un dels ridículs que més s’acabarien recordant si no surt d’aquestes posicions de baix. Des del jugador que més cobra al que menys, tots tenen una gran responsabilitat del que està succeint i, si hi hagués algun relleu tant a la banqueta com a la direcció esportiva, en serien els màxims culpables.