«La gent jove s'ha de quedar a casa per poder salvar la vida d'altres persones»

Salva Ferrer va triomfar la passada temporada al primer equip del Gimnàstic de Tarragona, on es va consolidar en el primer equip després de pujar del filial CF Pobla de Mafumet. No va poder evitar el descens a Segona Divisió B amb els grana i, a l’estiu, va decidir acceptar una oferta de l’Spezia Calcio de la Serie B Italiana, la segona categoria en importància al país transalpí. Ara, està confinat a l’espera que passi la crisi del coronavirus i pugui tornar a fer allò que més li agrada: jugar a futbol.

—Un plaer tornar a parlar amb Salva Ferrer, un dels futbolistes que, tot i el seu breu pas pel primer equip de Gimnàstic, va deixar tanta empremta. Parlem de futbol. Què tal la vida a Itàlia?

—És un país molt semblant a Espanya. La gent ha estat encantadora des del primer dia i la ciutat està ben localitzada geogràficament parlant. Estic molt a gust, des del primer dia em van acceptar molt bé, la gent és molt maca.

—Quin tipus de club és l’Spezia?

—És un club que porta uns anys fent les coses bé i així ho ha demostrat. Darrerament ha anat disputant play-offs d’ascens, però mai, en tota la seva història, ha estat a la Serie A. Aquest és l’objectiu pel qual estem lluitant. És un club molt proper i la gent de la ciutat se’l fa seu. No és un club que t’exigeixi guanyar cada partit, sinó que t’anima quan estàs malament. Els aficionats estan amb tu a les verdes i a les madures i aquest és un dels motius pels quals podem lluitar per coses boniques.

—Hi ha moltes diferències entre la Serie B italiana i la Segona Divisió A espanyola?

—Moltes. És un joc molt més intens, on els equips sempre defensen a tot el camp. És un joc més estàtic, amb més aturades que a Espanya. En moltes ocasions, els partits es defineixen per petites errades que tu puguis tenir o tu o el rival. Les errades, a la Serie B, marquen la diferència.

—Troba a faltar alguna cosa de la lliga espanyola?

—El que trobo més a faltar són els camps de futbol. A Espanya hi ha camps molt macos. Poder jugar al camp del Dépor (Deportivo de la Coruña), de l’Elche, del Zaragoza o de l’Osasuna era per a al·lucinar. A Itàlia els camps són macos, però no tant. El Nou Estadi seria un dels millors de la segona categoria italiana o, fins i tot, un de Serie A.

—Per què decideix fer les maletes a Itàlia?

—Quan el Nàstic baixa a Segona Divisió B, la meva intenció era la de seguir jugant a futbol de forma professional. A Espanya no em va sortir l’oportunitat perquè ningú va estar disposat a pagar la clàusula, però l’Spezia sí. Van decidir invertir en mi i jo vaig aprofitar l’oportunitat.

—És inevitable parlar del coronavirus, una pandèmia que ha maltractat i està fent-ho, sobretot, al seu país d’acollida. Com ho està vivint a nivell personal?

—És una mica frustrant. Quan vaig venir a Itàlia vaig deixar moltes coses enrere, com la carrera. Visc sol, lluny de la meva família i de la meva parella. Vaig venir aquí pel futbol i, el fet de no poder jugar ni entrenar, és frustrant. Òbviament, la salut està per damunt de tot això. Les mesures de prevenció que s’estan duent a terme són les que toquen i el que hem de fer és obeir-les.

—La seva família no va poder venir a Itàlia?

—Crec que cadascú ha de fer la seva vida. Ells, òbviament, tant la família com la parella, la tenen allí. Visc sol però és impossible sentir-me més ajudat per tots ells.

—Com està sent el confinament?

—No m’està afectant tant el confinament. El club ens ha posat moltes facilitats per poder entrenar a casa. Ens ha donat material i també ens ajuda en l’aspecte alimentari. Si necessitem qualsevol cosa estan a la nostra disposició. Ens han dit que, per raons de seguretat, no podem sortir de casa

—-Hi ha algun problema amb les existències de matèries primeres?

—Hi ha molta menys quantitat d’aliments que habitualment, però jo no he tingut cap problema. Cada dia que he anat a comprar he trobat el que necessitava. Vaig a dos o tres supermercats, però mai he vist aquestes imatges que corren pels mitjans de comunicació amb prestatgeries buides.

—Ha tingut por en algun moment?

—No. Al final, aquest virus a les persones joves i mitjanament sanes és complicat que els pugui fer mal. No tinc por per mi, però sí pel possible contagi de persones afins a mi, com poden ser els meus avis o qualsevol tieta meva, persones grans que tinguin o no problemes. Per aquest mateix motiu, la gent jove s’ha de quedar a casa, per salvar la vida d’altres.

—Què fa a casa? Té un pla específic d’entrenaments?

—Miro sèries, llegeixo, parlo amb familiars, netejo la casa, planifico la meva vida després del confinament, entreno dues hores al dia i intento fer una mica de tot per tal de mantenir-me àgil, fort, elàstic i no perdre la forma. D’aquesta manera, el dia que pugui tornar a entrenar, no notaré pràcticament la diferència.

—Quines són les perspectives des d’allí?

—No les tinc massa clares, ja que estem molt desinformats. No pel fet que no ens expliquin el que està succeint, sinó perquè no saben quines decisions prendre perquè desconeixen com evolucionarà el virus, si el podrem contenir una mica, poc o no. No sabem si s’acabarà la Lliga o si ho deixaran tal qual està ara.

—Si la Serie B es donés per finalitzada, en quina situació quedaria l’Spezia?

—Ara mateix anem cinquens, per tant acabaríem en posicions de play-off d’ascens a Serie A, però no sabem què succeirà, si es jugarà o no el que queda de campionat.

—Si la competició continua, l’objectiu és l’ascens a la Serie A?

—A principis de temporada no vam començar massa bé i, fins i tot, vam arribar a estar en posicions de descens directe. Hem encadenat una ratxa molt bona i vam posar-nos, fins i tot, segons. Ara, cinquens, estem més vius que mai i esperem poder acabar la competició i poder pujar a la Serie A.