Josep Mir: «Aquell ascens va ser una cosa impensable, meravellosa»

Aquest diumenge es compliran cinc anys de la fita més gran de la història del CF Pobla de Mafumet: el seu únic ascens a Segona Divisió B. El pas de l’equip tarragoní per la categoria de bronze del futbol espanyol va ser breu, però intens. Una temporada contra els més grans del futbol català i del territori nacional amb Martín Posse a la banqueta i un seguit de jugadors que, per la seva qualitat i la seva entrega, van demostrar que el somni era possible. Ara bé, si s’ha de parlar d’artífex i emblema de l’ascens, el seu nom és un: Josep Mir.

El llavors president del CF Pobla de Mafumet va complir un somni que mai s’hauria arribat ni a plantejar. «Allò va ser una cosa impensable, meravellosa i fantàstica», explica Mir a aquest mitjà, recordant el 28 de juny del 2015, quan l’Estadi Municipal de la Pobla de Mafumet va esclatar amb el gol de Joaqui en els penals, el que suposava la diana que donava l’ascens a l’equip contra el Gerena. Tuilla i San Fernando van ser els altres dos rivals del play-off d’ascens, al qual s’hi va arribar després d’una temporada per a emmarcar.

Mir recorda que «va ser un dia increïble, i ho va ser gràcies al Martín Posse, als jugadors, a l’alcalde i a la gran ajuda del Nàstic, que sempre ens va fer costat». Mir i tota la resta de protagonistes van acabar completament xops a la font del municipi, on va iniciar-se la celebració.

El president, que va estar durant disset anys en el càrrec, ara ho veu des d’una altra perspectiva. Com a aficionat, però el més il·lustre de tots. «No trobo a faltar la presidència, tot i que en els tres primers mesos fora del càrrec sí que se’m va fer una mica coll amunt», recorda un Josep Mir que explica una anècdota que es remunta encara més enrere que en l’ascens a Segona B. «Va ser en la temporada que vam ascendir a Tercera Divisió. En aquell moment, durant un vermut de celebració, li vaig dir a l’alcalde –Joan Maria Sardà–: Ara, ja em puc morir. I no, resulta que no tan sols no vaig morir, sinó que em va donar la vida, fins i tot, per a presenciar un ascens encara més històric», recorda.