«La lesió em va ajudar a madurar i a créixer»

—Com es troba?

—Molt bé. Un any atípic, especial, diferent. Una situació molt incòmoda pels éssers humans. La covid ha estat una irrupció molt heavy i ens està passant factura a tots els nivells. No em puc queixar gaire, esportivament parlant. No he participat en tantes competicions, però he pogut fer el que m’agrada i guanyar-me la vida, ja que el futbol platja és la meva feina. M’entristeix que tantes persones estiguin perdent la vida.

—Com va viure el confinament de la primavera d’aquest 2020?

—Quan vam conèixer el coronavirus, va sortir a la llum que hi havia contagis i morts a Itàlia i jo era conscient que acabaria arribant al nostre país. Veient com estava avançant a la Xina, era conscient que seria una situació complicada. No vaig pensar massa en el tema, no pensava que tot arribaria al punt en el qual ens trobaríem avui. Va ser un confinament a casa, tranquil.

—Quant de temps toca descansar ara que no hi ha competició?

—Descansar és relatiu. Sempre que arribo d’una competició m’agrada tenir uns dies de tranquil·litat, però el meu cos em demana moviment i no puc estar aturat. Després de la meva última aventura, a la Lliga Portuguesa amb el Benfica, van passar dos dies i ja vaig començar a fer musculació i a sortir amb la bici.

—Esportivament parlant, ha estat aquest 2020 un dels seus millors anys?

—Dels deu anys que porto dedicant-me a aquest esport, n’hi ha hagut increïbles. Aquest ha estat un gran any, però no el millor. N’hi ha d’altres en els quals he jugat més competicions i he guanyat més títols col·lectius i individuals.

—De totes les experiències viscudes, amb quina es queda?

—Em quedo amb totes, perquè al final ens construïm com a éssers humans per totes les experiències que vivim, tots els moments de vida que passem. Totes són especials i han deixat una empremta a la meva vida. Me les emporto totes a la meva motxilla de vida.

—Tirem una mica enrere. Recorda quan va sortir del juvenil del Nàstic, amb els problemes de lesions al genoll? Des de llavors fins aquí, ha lluitat dia i nit per a aconseguir les seves metes. Fins a quin punt n’està orgullós?

—El passat queda enrere, tot el que em succeeix ho utilitzo per a millorar en el futur. Aquella lesió, quan era encara cadet de segon any, i les seves conseqüències en anys posteriors, em van ajudar molt a madurar i a créixer com a ésser humà i com atleta. Les lesions em van servir per a obrir el camí de la meva vida. Vaig fer la rehabilitació a la platja de Torredembarra i, aquesta recuperació, em va ajudar a conèixer un esport que m’ha ajudat a saber quin és el meu camí i el meu estil de vida. Estic molt satisfet de la persona que sóc.

—Creu que ha tocat sostre?

—Crec que el sostre es toca quan creiem que l’hem tocat. Qualsevol persona, a nivell humà, quan entenem que ja ho sabem tot i que no hem de millorar, és quan toquem aquest sostre. No crec que hagi tocat el meu sostre ni que el tocaré mai. Jugaré els màxims anys possibles mentre estigui en la meva millor versió. Amb 28 anys, crec que estic a l’equador de la meva carrera i que el meu millor futbol platja està per arribar.

—Què li queda per fer o per guanyar?

—Em queda tot per fer i tot per guanyar. M’agrada marcar-me nous reptes i lluitar per nous objectius. El passat queda enrere i mai el tinc present. El recordo, n’estic orgullós, n’aprenc i en gaudeixo, però el passat queda enrere. Cada dia la vida és un regal.

—A Torredembarra és tota una institució. Què sent cada vegada que torna a casa després d’una aventura?

—Sento que torno al lloc d’origen. Mentre passa el temps, cada vegada em conformo amb menys. L’únic que desitjo és viure feliç i deixar viure feliç a la resta de la gent. M’agrada passejar per la platja i recordar moments.

—Parlant d’aventures, quina serà la pròxima?

—Encara no puc comentar res, perquè no ho tinc confirmat, però hi ha opcions d’una nova aventura al novembre, i estic amb moltes ganes.

—Quines metes es marca de cara a la pròxima temporada?

—Intentar continuar millorant el màxim com a ésser humà i com a atleta.