El gol que mai va aconseguir marcar Fran Carbia durant els entrenaments

Ho va intentar, per activa i per passiva, però mai li va sortir bé. Mai, fins el dia decisiu, quan Fran Carbia va preparar la cama dreta i va engaltar a l’escaire dret d’Arnau Tenas un córner que li va arribar des de l’altre cantó, botat per Francesc Fullana.

El davanter tarragoní va ser l’autor del gol de la jornada i, possiblement, un dels més macos de tota la seva carrera futbolística. Carbia no s’ho va pensar i, quan li va arribar l’esfèrica, tèbia, forta i precisa, la va engaltar amb tota la seva força i la va convertir en el gol inicial, quan havien passat pocs més de 60 segons d’enfrontament.

Ara bé, la diana de Carbia no va ser qüestió de sort ni d’improvisació. Estava assajada, tot i que mai amb un final tan feliç. Al llarg del dia anterior de l’enfrontament, Toni Seligrat i, sobretot, el seu segon, Josep Maria Ferrer, Joma, havien insistit en com s’havia de produir el primer córner del partit. El Barcelona B, rival dels tarragonins, acostumava a arrossegar cap a dins en els serveis de cantonada i, per tant, el Nàstic havia de buscar sorprendre per fora. Senzill d’explicar i de pensar, però no tant d’executar.

Al llarg del dissabte, en nombroses ocasions va provar la centrada Fullana i Carbia la rematada. La pilota, mai, va acabar entrant. La situació no va arribar a ser del tot desesperant, però sí que resultava decebedora. Ara bé, quan la pilota havia d’entrar, quan tot estava en joc i quan Carbia sí que havia de connectar a la perfecció, tot va anar rodat.

El gol de Fran Carbia va servir al Nàstic per avançar-se en el marcador i, després d’un inici espectacular, els tarragonins van situar-se manant 3-0 i no deixant opció a resposta a un Barcelona B que, tot i que va aconseguir retallar distàncies, mai va posar la por al cos als de Toni Seligrat.

La satisfacció no tan sols va ser de Carbia ni de la resta de jugadors, sinó que Seligrat i el propi Joma van acabar el partit conscients que, gràcies a l’estratègia, havien tingut molt a veure amb el triomf.

Carbia és un jugador que sempre suma. Fora de les càmeres i lluny d’aparells que puguin enregistrar so, els tècnics el consideren un futbolista que «suma quan juga molt, quan juga poc i quan no salta al camp». La insistència que es va produir a l’hora de contractar-lo, perdent pel camí tot un actiu com David Goldar, està començant a quedar justificada. No tan sols pel doblet aconseguit contra el filial blaugrana, sinó també per tot el que aporta i significa Fran Cabia.

Treball, sacrifici, positivitat... Té moltes coses aquest futbolista que agraden a qualsevol entrenador, però, sobretot, Carbia destaca per una entrega que està fora de l’habitual i, a banda, cap mala cara l’acompanya quan no té la possibilitat d’ajudar als seus companys al camp. Quan juga, és bo i, quan no, dels millors.