«Ens coneixem tant que amb una mirada ja sabem que és el que passa o pot passar»

Gonzalo Romero (1994) i Jesús Mira (1989) són dos arbitres de la delegació de Tarragona que enguany han xiulat partits a Segona Divisió B i la pròxima temporada ho faran a Primera RFEF. Mira porta 18 anys exercint d'àrbitre, primer de principal i després com a assistent, i ha encadenat nou temporades a Segona Divisió B. En el cas de Romero, aquesta ha estat la seva segona temporada a Segona Divisió B i, en total, porta xiulant 12 anys.

— Com va ser la primera temporada a Segona Divisió B (la 2019-20)?

— Gonzalo Romero (G.R.): Va ser una temporada que vaig començar amb molta il·lusió després d'haver estat lluitant per l'ascens durant cinc anys. Vaig anar de menys a més, fins que no estàs a la categoria un parell o tres de partits, no saps on estàs. Justament quan va acabar per culpa de la pandèmia, és quan millor estava.

— Aquesta segona temporada ha estat una mica estranya?

— Jesús Mira (J.M.): Una mica estrany perquè els prepartits no es podien preparar igual, estàvem tots aïllats, sobretot al principi. Al final, com els jugadors, ens hem adaptat al que hi havia, complint les normes.

– G.R: Una temporada molt atípica, però sempre recordaré el partit de Yecla que va ser un partit que ens va fer molta il·lusió perquè va ser el primer amb públic i vam xalar molt perquè feia molt temps que no teníem públic. Només hi havia 500 o 600 persones, però ens vam tornar a sentir àrbitres del tot. Va ser preciós perquè el públic és una part molt important del futbol.

— És més fàcil o més difícil xiular sense públic?

— G.R: Es pot pensar des de fora que és més fàcil, però se't pot tornar a la teva contra. Quan hi ha públic hi ha protestes dels jugadors que pots controlar tranquil·lament dins del camp, però quan no n'hi ha se sent tot i el nostre informador que ens avalua pot sentir una protesta que amb públic li diries al jugador fins aquí, però que sense públic has de demostrar encara més la teva autoritat. Pot semblar més fàcil perquè no hi ha la pressió ambiental, però se't pot tornar a la teva contra.

–J.M: Aquest any el que ens ha passat és que els jugadors estaven a la graderia i es pensaven que eren aficionats, però seguien sent suplents. Estàs al camp gestionant les dues banquetes que estan molt lluny, no saps qui crida i això ha sigut difícil. Quan estan tots a la banqueta estan més controladets..

— A banda del de Yecla, teniu algun altre partit especial d'aquesta temporada?

— G.R: Arbitrar al camp del Numancia em va fer il·lusió, perquè sempre l'he vist a Primera i Segona Divisió i de sobte et veus allí xiulant i amb públic. A més, feia quatre mesos havia estat allà de quart àrbitre i ara estava jo dirigint-lo, és el que recordo amb millor sabor de boca.

–J.M: Jo porto nou temporades a Segona B, uns 120 partits. A mi el que m'agrada és anar a camps nous i cada vegada és més difícil. En el cas de Soria, com que sempre han estat a Segona Divisió A, doncs ha estat un camp nou. També és una ciutat nova, perquè a nosaltres també ens agrada conèixer la ciutat on anem a xiular, no només anem pel partit. També hem anat a xiular el Madrid Castilla, que jo ja l'havia arbitrat, però sempre és especial perquè veus una mica més de professionalitat.

— Algun partit difícil?

— J.M: El del Madrid Castilla perquè és molt mediàtic i ens van fer piulades a Twitter demanant penals, etc.

— G.R: Dins del camp es notava la tensió. També va ser complicat l'Alavés B-Izarra, que era de Segona fase i es jugaven el descens. Vam tenir moltes jugades polèmiques, va ser un partit molt intens. En els deu partits de la temporada hem tingut la sensació que mai se'ns ha escapat el partit de les mans. Si es juguen un doble descens a Tercera Divisió, és normal que la gent estigui nerviosa, però tu t'has de mostrar tranquil.

— J.M: El fet de fer el salt a Primera RFEF és el premi a haver fet una temporada notable, no ha sigut brillant, però no hem tingut errors greus.

— Veieu el pas a Primera RFEF com un ascens?

— G.R: Ho veig com un ascens, la gent es pensa que segueix sent la Segona B. Estàs a un pas de la lliga de futbol professional, mentre que a Segona RFEF estaries a dos. Hi ha un canvi bastant gran, per mi és un ascens perquè més de la meitat de la categoria de Segona B ha baixat a Segona RFEF.

— J.M: Jo ho veig semblant al Nàstic. Nosaltres som 135 àrbitres i 135 assistents per tres o quatre places. L'objectiu és pujar el més amunt possible, però sabem les dificultats. El nostre ascens més a l'abast era la Primera RFEF. El que hauria sigut una passa enrere era baixar a Segona RFEF, per tant això és una passa endavant. Estem a la mateixa distància del futbol professional, però tenim molta menys competència. Amb tot, sabem que serà igual de difícil perquè la plantilla serà més curta, però també serà més potent. Ara seran quatre places per 60 àrbitres.

— Amb les noves categories, pensàveu que teníeu més a perdre que a guanyar?

— G.R: Tenia exactament aquesta sensació. Si anàvem a Segona RFEF era un pas enrere molt gran. Només portava 19 partits a la categoria i no volia tornar a la quarta categoria del futbol espanyol.

— J.M: Anar a Segona RFEF, i més per mi que soc més veterà, potser era un descens que ja no tornava.

— Confieu arribar a Segona A?

— G.R: Amb molt de treball, constància i esforç crec que es pot arribar. És complicat perquè hi ha molta competència, però s'ha de confiar perquè si no, no arbitraríem cada setmana.

— J.M: El meu objectiu és ajudar-lo al màxim a ell perquè si a ell li va bé, jo aniré darrere. El meu paper és ajudar-lo i anar fins on arribem.

— Mira, com veu al seu company Gonzalo Romero?

— J.M: Ha fet un progrés molt important, no canvia el seu arbitratge, però el va madurant. La Segona B és molt difícil, hi ha gent molt veterana i quan veuen un àrbitre jove el proven, però s'ha adaptat molt bé.

— I Gonzalo, com veu a Mir?

— G.R: Jesús és el millor de la banda. Més preparat que ell amb nou temporades a Segona B no hi ha ningú. Jo sempre li dic, quan en algun partit podia fallar, sempre el pressionava perquè no fallés perquè per mi és molt important tenir-lo al camp. La connexió que tenim és perfecta, ens coneixem tant que amb una mirada ja sabem que és el que passa o que és el que pot passar. Jo soc millor àrbitre amb el Jesús.