Nadal és el millor de la història

Ha llançat la raqueta a l'aire i ha cobrert amb les seves mans un rostre que començava a humitejar-se d'emoció. No ha pogut contenir les llàgrimes. Després de cinc hores i vint-i-cinc minuts sobre una pista tot és igual. Sobretot si surts vencedor, ets Rafael Nadal i et converteixes en el millor de la història.

No tenia pinta que el moment viscut en la pista Rod Laver Arena del Melbourne Park fos el del millor esportista espanyol de tots els temps. Davant apuntava un jugador que emergeix com un coet. El rus Daniil Medvedev, anomenat clarament a heretar el despotisme esportiu imposat d'un en un per Roger Federer, Novak Djokovic i Rafa Nadal.

El moscovita de 25 anys i 198 centímetres, aparentment desmanegat i amb poca pinta de jugador pel seu tennis heterodox, ja va privar mesos abans a Djokovic de fer història a Nova York i va apartar al serbi de completar el Gran slam i elevar els seus trofeus grans a vint-i-un, la xifra que ha aconseguit aquest diumenge Nadal.

Accelerava el rus i no podia Nadal, que sempre ha cregut, que mai es rendeix i que sempre torna. A poc a poc ha crescut. Ha donat la volta a la situació i ha completar una remuntada històrica, sense precedents, eterna.

Un triomf que compta amb un valor afegit, il·limitat, per al jugador de Manacor i per a l'esport espanyol. Rafael Nadal, als seus 35 anys, és únic. El nou èxit al Melbourne Park, el segon de la seva carrera en el Gran Slam australià, eleva a vint-i-un el nombre de «grans» en el seu palmarès. Un més que Roger Federer, un més que Novak Djokovic.

Res feia pensar que la irrupció en 2022 anava a retornar a l'esquerrà espanyol al cim, per aquestes altures que no fa molt formaven part de la seva rutina i que en els últims temps ha transitat amb menor freqüència. Però sempre amb presència.

Nadal, el tercer jugador de la història a guanyar un títol a Austràlia amb més de 35 anys, al costat de l'australià Ken Rosewall, que ho va fer dues vegades (1971 i 1972), i Roger Federer (2018), està en el més alt. El seu segon Open a Melbourne junt el que va conquistar el 2009 i després d'altres quatre intents fallits (2012, 2014, 2017 i 2019), s'uneixen als tretze Roland Garros, quatre Open dels Estats Units i dos Wimbledon que conformen el seu currículum.

El quart triomf davant Daniil Medvedev en cinc enfrontaments allarga la consolidació del conegut com 'Big Three' i dilata l'assentament en el cim de la 'Next Gen'.

És el rus l'alumne avantatjat de la talentosa ventrada que apunta a l'herència de la terna màgica que ha dominat aquest esport. Amenaça l'hegemonia més recent que ha instaurat la dupla que formen l'espanyol i el serbi, que han aconseguit tretze dels quinze últims Grans slam. Des de Roland Garros 2018, Djokovic ha sumat vuit i Nadal cinc. Els altres dos han estat per a l'austríac Dominik Thiem, fora de circulació des de fa mesos per lesió, i el propi Medvedev.

Erigit trofeu en mà en el quart jugador de la història a aconseguir, almenys, dos títols de cadascun dels Gran Slam al costat de Roy Emerson i Rod Laver, i en l'únic a més de Djokovic en l'Era Open, Nadal ha completat aquest «petit miracle» del qual ha parlat després de situar-se al final després de batre en quatre sets a l'italià Matteo Berrettini.

L'espanyol va trigar 476 dies a tornar a una final d'un «major». Des que va aconseguir el seu últim Roland Garros, el 2019.

Té el balear la virtut de reconstruir-se cada vegada decau. Arraconat per les lesions en nombroses ocasions, amb l'ocàs natural en l'horitzó, Nadal ha renascut una vegada més per a adaptar-se als nous temps i estar a l'altura de les exigències. Per a respondre a la seva reputació i a les expectatives dels seus fidels.

No les tenia gens amb ell el jugador espanyol quan va arribar a la fi del passat any a Melbourne per a reactivar la seva carrera, per a iniciar una nova temporada. 2021 va ser un any per a oblidar. Encara sotmès el circuit als condicionants de la COVID-19, Nadal va resumir la seva temporada amb els únics triomfs sota el braç del torneig de Barcelona, el Masters 1.000 de Roma i un grapat de contratemps a la seva esquena.

Fins i tot Roland Garros li va ser esquiu, superat en les semifinals de París per Novak Djokovic. L'espanyol, llastrat físicament, es va esborrar de Wimbledon i també dels Jocs Olímpics de Tòquio.

Va recordar el número cinc del món l'existència de la síndrome de Muller-Weiss que llastra des de fa lustres al seu peu esquerre. Una malaltia sense cura que acompanya el recorregut del jugador gairebé des dels seus inicis, crònica, sense remei, que condiciona el seu acompliment.

Va intentar el retorn a les pistes al principi d'agost, en el torneig de Washington, on no va sobrepassar els vuitens de final superat pel sud-africà Lloyd Harris. Cinc dies després, va haver de donar-se de baixa del Masters 1.000 de Toronto. A continuació va tirar el tancament a la temporada. La lesió va tirar per terra els seus plans en l'Open dels Estats Units i a les Finals ATP.

Creu i ratlla. Més de cinc mesos va trigar Nadal a tornar a l'acció. Va tornar a una pista al desembre, com a part del cartell de l'exhibició d'Abu Dhabi, on va perdre els seus dos partits. Contra el britànic Andy Murray idavant el canadenc Denis Shapovalov, al qual va vèncer dies abans, en els quarts de final d'aquest Obert d'Austràlia.

Dels Emirats Àrabs va marxar amb dues derrotes, bones sensacions i un positiu per COVID que el va tenir aïllat, al marge de la competició i de la pràctica. Una nova aturada que va endarrerir el seu viatge a Austràlia per a emprendre la posada en marxa cap a l'Obert.

Va viatjar a Melbourne l'antepenúltim dia de 2021 i va començar la preparació. Ha guanyat el torneig disputat al Melbourne Park, el primer del nou any, i ha enfilat la participació a l'Obert d'Austràlia que acaba de reconquerir.

No fa plans de futur el manacorí, alliçonat pels vaivens del seu físic, l'exigència de la temporada i, ara, la situació sanitària. Viu al dia, auxiliat per l'experiència, aferrat al seu potencial i feliç pels èxits que ja va aconseguir i pels quals vinguin sense pensar-ho.