«He inculcat a l'equip el que vol veure l'afició»

— La seva va ser una arribada exprés a finals de febrer. Com va succeir?

— Va ser molt ràpid. Vaig venir a veure el partit contra l'Eldense, però vaig haver de marxar cinc minuts abans per temes laborals. A la nit del mateix dia, va trucar-me el president per demanar-me que m'incorporés al cos tècnic i vaig dir que sí. Sempre que m'ha trucat el president, la resposta ha sigut que sí per la meva part.

— Va ser una decisió ràpida, però va ser fàcil?

— No ho va ser, perquè em vaig haver d'organitzar en els temes familiars i empresarials abans d'incorporar-me, però quan em truca una persona com el president, que va significar i significa molt per a mi, la resposta ha de ser ràpida.

— Aquesta temporada ha tingut moments de dir: Potser puc ajudar?

— La veritat és que fins que m'ho van demanar, no. Des que vaig marxar del Nàstic, soc soci i vinc a veure tots els partits amb el meu fill. No tenia previst tornar, però, si s'havia de fer, només podia passar al Nàstic.

— Tenint en compte els canvis d'entrenador, com es va trobar els jugadors?

— Vaig tenir bones sensacions, no m'esperava una alta cosa perquè la majoria els coneixia en persona. Arribo com un exjugador amb la ment fresca i neta, així que sé què puc aportar.

— Quina és la feina que aporta com a segon?

— La meva feina és treure a l'entrenador una mica el treball relacionat amb els jugadors. A més, també ajudo amb totes les tasques que necessiten la resta del cos tècnic. Amb la meva llarga i exitosa carrera esportiva a Tarragona, he inculcat a tots el que vol l'afició de l'equip i de la idea de joc.

— La relació entre l'afició i l'equip va ser el primer que va intentar canviar?

— Els jugadors havien de retrobar-se amb l'afició i hem demostrat aquests dos partits que l'equip es deixa l'ànima en el camp. Els equips que vulguin guanyar-nos han de fer-ho sent millors que nosaltres, no perquè corrin més.

— Contra el Barça Atlètic, a diferència del partit contra el Numancia, l'equip no va abaixar els braços quan anava perdent.

— Dani Vidal tenia clar què volia de l'equip. Vam fer que els jugadors es llevessin l'armadura pesada que duien en el camp i que s'alliberessin, perquè l'afició reconeixeria més la seva entrega i lluita que la capacitat tècnica de cadascú.

— Si es pogués quedar amb un moment de les seves etapes al club, quin seria?

— No soc capaç d'escollir només un. Els meus set anys a Tarragona van ser exitosos, amb un ascens a Primera i dos a Segona. No em puc quedar amb un.

— Llavors, aquesta és la seva etapa amb més pressió amb el Nàstic?

— Sense dubte. Vaig escollir quan retirar-me i també quan apartar-me del món del futbol. Llavors, pensava que tenia molt més a perdre que de guanyar, però, ara, m'he adonat que és una experiència enriquidora.

— Aquesta nova etapa serà efímera?

— Sí, el meu pas té data de caducitat i tots ho tenim clar. Tinc els meus afers personals, però mai se sap què pot passar perquè, l'última vegada que vaig parlar amb el president, tenia clar que deixava el futbol. Tres anys després, he tornat, però amb una data final.

— Diumenge arriba el Calahorra, un equip diferent dels dos filials anteriors.

— És un equip enganyós, malgrat que són penúltims, només han perdut un dels darrers sis partits. Hem d'estar alerta perquè, històricament, els equips que no venen com a favorits ens han costat més guanyar-los. D'aquesta manera, hem d'afrontar el partit com una final.