«Em volia treure l'espina de ser el porter del Nàstic»

— Després de cinc anys lluny de Tarragona, com va ser el nou debut amb el Nàstic?

— Tots els debuts en una segona etapa en un club són difícils. Sempre hi ha moltes expectatives, vols jugar bé i que surti tot perfecte. De fet, així va ser. Vam guanyar, vam deixar la porteria a zero, no hi va haver cap lesió, ni meva ni d'un company i, en definitiva, va ser un partit bastant net.

— Com es va sentir a nivell personal?

— Bé, vaig sortir molt tranquil. Aquest és el meu estil tot i que va ser un partit que va requerir atenció. En qualsevol moment podien forçar un u contra u, tot i que es va diluir a partir de l'expulsió. Amb tot, no em podia desconcentrar. Un refús de Pol Domingo va topar amb el davanter i es va enverinar, així que vaig haver d'actuar. Estic satisfet perquè havíem de fer bo el punt a Majadahonda i va sortir bé.

— Va ser bonic tornar a vestir de grana amb un estadi amb més de 7.000 assistents?

— Aquest estadi és molt especial per a mi. Jo vaig arribar amb 10 o 11 anys i he viscut aquesta sensació a la grada i, per sort, també en el camp. La meva anterior etapa va ser la del play-off d'ascens contra el Llagostera, que no vam poder pujar i l'ascens de l'any següent. També, tot seguit, vam participar en la fase d'ascens a primera divisió. Va ser una època molt bonica i recordo l'estadi ple i molt animat. Però la realitat és que feia molt de temps que no es veia tanta gent a la jornada 3. Com va dir el míster, la millor manera d'atraure a la gent és quan respons al camp i ho dones tot. Aquesta és la millor crida i ho sé per experiència.

— Com viu la competència a la porteria amb Dani Parra?

— Bé, és una competència molt sana. Des del meu punt de vista som dos porters molt vàlids per jugar tots els partits. En el meu cas, sí que és veritat que vaig arribar una mica tocat per la temporada passada. Vaig forçar més del compte, no em beneficiava a nivell personal, però l'equip em necessitava. Quan formes part d'un club ho has de donar tot, i així ho vaig fer, tot i que em va provocar que comencés la pretemporada més tard. Diumenge, el cos tècnic va decidir que fos titular, però he de continuar esforçant-me perquè he de convèncer cada setmana al míster si vull jugar.

— Va ser el primer fitxatge de l'entitat. Quan es va assabentar de l'interès del Nàstic?

— Ja hi va haver interès anys anteriors, però per una cosa o per una altra no es va poder concretar. Quan em va trucar enguany Sergi Parés vaig ser el primer que en accedir. Vaig dir que faria el que fes falta per tornar al club. Portava molt de temps fora de casa i, al final, a mesura que passen els anys i guanyes maduresa, valores moltes més coses i volia tornar a casa.

— Tenia l'espina clavada de no gaudir de regularitat en la seva anterior etapa?

— Com he dit, vaig arribar al Nàstic amb 10 anys i, des d'aquell moment, el meu objectiu era jugar en aquest estadi. És veritat que, quan era més jove, estava aquí com a tercer porter. Donava un cop de mà al primer equip, però mai havia format part de la plantilla de forma exclusiva. Era el porter de la Pobla de Mafumet, però vaig tenir l'oportunitat de jugar a Segona B i Segona A. Tot i que ja sabia el que era debutar amb la samarreta grana, sí que tenia l'espina clavada de poder jugar de forma més regular. Volia formar part d'això des de dins i ser un més i, quan va sortir l'oportunitat, la vaig agafar amb moltes ganes.

— Tot i ser lluny de Tarragona, sempre ha estat pendent del Nàstic.

— Sempre he tingut el sentiment grana. Des que ho veia des de la grada com quan vaig poder debutar com a jugador. Així que, quan he jugat lluny de Tarragona, sempre estava pendent dels resultats del Nàstic. Si podia veure el partit, ho feia, si no, em mira els millors moments, qui havia marcat i com anava a la classificació. Si no podia fer-ho, trucava als meus amics que venen cada setmana al camp perquè em fessin el resum ells mateixos.

— De tornada al Nàstic i, de nou, a treballar amb Manolo Oliva. Com ho valora?

— Durant la presentació em van dir que suplir Manu García seria un repte difícil, però s'ha de mirar que Manu també va haver de suplir molts altres, com Bernabé Barragán, Stole Dimitrievski i Manolo Reina, entre molts altres. Quan hi ha una gran quantitat de bons porters que han passat per aquí, és perquè hi ha algú que està treballant de valent perquè així sigui i aquest és Manolo Oliva. Quan vaig començar a participar amb el primer equip l'entrenador de porters era Felip Ortiz, però vaig poder coincidir les següents dues temporades amb l'Oli. D'aquesta manera, conec la seva metodologia de treball i adaptar-me ha sigut molt fàcil. De fet, sempre he tingut una bona relació amb ell, sempre que podíem coincidir hi ha hagut un bon contacte.

— Si hi ha tants bons porters al Nàstic és que la seva metodologia funciona.

— Ell és molt treballador. No vol cap elogi i tampoc sortir en cap titular. Prefereix estar lluny del centre d'atenció així que, a vegades, va bé donar-li un petit reconeixement a la seva feina. És un home de club, fa 7 o 8 anys que és al Nàstic i ho dona tot per a l'equip. Si té un diumenge lliure, a les vuit del matí t'envia vídeos per analitzar el rival de la pròxima setmana.

— Quin és l'origen del seu sobrenom: l'Àliga de la Canonja?

— M'ho va posar qui portava la comunicació de la Pobla de Mafumet quan jugava allà, l'Hélder Moya. Un dia, durant un partit, em va anomenar d'aquesta manera i així es va quedar. La raó era que, segons deia, jo arribava a atrapar tots els remats. Tot i que semblessin imparables, els atrapava a l'aire. D'aquesta manera va sorgir la comparació amb una àliga i es va relacionar amb el municipi d'on soc, la Canonja. Al principi semblava una broma, però el cas és que quan vaig marxar a jugar al Barça B o al Lugo, els comentaristes dels partits també m'anomenaven per aquest nom a les retransmissions. D'aquesta manera es va quedar, és graciós i la veritat és que m'agrada.

— I una de les coses que es va quedar és la Canonja, el seu poble.

— Sí i, de fet, quan vaig pujar al primer equip, els companys no em deien ni Alberto ni Varo, em deien Canonja. L'any passat, amb el Linense, em vaig trobar a David Rocha quan ens vam enfrontar contra el Mérida. Ell és el seu director esportiu i, quan em va veure, em va dir: «Ostres Canonja, com et va?». Sembla que, en aquest cas específic, no es va quedar ni Alberto ni Varo ni el sobrenom complet.

— Guarda bons records de la seva etapa a la Pobla de Mafumet?

— Va ser una molt bona etapa i la recordo amb molta estima. Vam aconseguir un ascens a Segona B. Teníem un gran entrenador, Martín Posse, al qual he d'agrair moltes coses.

— En aquell temps, fins i tot, se'l va veure com a llançador de faltes.

— La veritat és que va ser una etapa en la qual vaig ser molt protagonista, tant a l'hora d'aturar com per marcar. Recordo un partit contra el Badalona que vaig aturar un penal i, poc després vaig pujar a rematar el córner per marcar el gol de l'empat. En el play-off d'ascens, vaig haver, fins i tot, de llançar el primer penal i així ho vaig fer. Posse em va donar molta confiança i molta llibertat. Em deia que eren situacions que havia de viure, per experimentar la pressió de primera mà. La veritat és que em va ajudar bastant i, de nou, he d'agrair moltes coses de Martín Posse. Fins i tot, vaig llençar alguna falta, és veritat. No sé si em tocarà alguna enguany, la veritat és que tinc molta competència, a la plantilla hi ha molts especialistes així que, que les llencin ells.

— L'any passat amb el Linense es va enfrontar a molts rivals que enguany jugaran contra el Nàstic per primera vegada a Primera Federació. Què pot dir al respecte?

— N'hi ha molts que no els descobreixo jo, com és el cas del Deportivo de la Coruña i el Lugo. Són dos equips amb molta història i que tenen una estructura de club molt bona, així que lluitaran per estar a dalt. Els equips gallecs són molt complicats, fins i tot el Celta B, que és un filial amb molt talent. Potser l'equip que ningú s'espera és l'Unionistas de Salamanca. És complicat jugar al seu estadi i l'any passat gairebé entren a play-off. Aquesta temporada no es poden fer moltes travesses.