Esports
Roger Bonet ‘Ruxi’: «Als Estats Units, el futbol està en creixement i cada partit és una festa»
El jugador vallenc explica la seva experiència després de jugar un any a l’USL, la Segona Divisió dels EUA
Roger Bonet ‘Ruxi’ ha tornat per passar les festes.
Després de tres anys a Finlàndia va agafar les maletes per jugar als EUA l’any passat. Per què va decidir agafar el camí del futbol estranger?
«Va ser després de no aconseguir l’ascens a Segona B amb el Formentera. Era el meu últim any amb fitxa sub 23 i, per aquest motiu, era difícil jugar a Segona B. Volia ser professional, així que vaig mirar cap a l’estranger. A través de José Perales, exporter del Nàstic, vaig trobar un representant que em va trobar un equip a la segona d’Islàndia. D’allà vaig créixer fins a arribar a la Primera Divisió de Finlàndia on vaig jugar a l’Inter Turku, l’equip on, fins i tot, vaig disputar les fases prèvies de la Conference League. Sentia que la meva etapa s’havia acabat, així que vaig fitxar pel FC Tulsa i he jugat aquesta temporada a l’USL, la Segona Divisió dels Estats Units».
Què li va atraure del futbol dels Estats Units?
«Tenia ganes de provar noves experiències. M’estic preparant per ser entrenador, així que vull adquirir coneixements i noves formes de veure el futbol. Aquest esport està en creixement als Estats Units. Cada vegada hi ha més ciutats on sorgeixen clubs nous que es construeixen els seus estadis. A nivell d’instal·lacions estan a un nivell superior i jugar a ciutat que només has vist a les pel·lícules, com Las Vegas, fa que sigui una lliga molt maca per jugar al futbol».
L’USL és una lliga franquiciada. No hi ha descensos i ascensos, però cada any hi ha un club nou.
«Formar part de la lliga exigeix uns paràmetres que els clubs han d’assumir, com els estadis. Ara, l’FC Tulsa és l’únic club professional d’Oklahoma. Anys enrere, la capital també tenia un equip, però va desaparèixer per problemes de disponibilitat amb l’estadi. Ara es diu que l’any que ve tornaran a jugar perquè ja tenen un estadi nou. Això a Europa és realment estrany. És com si el Nàstic decidís no competir durant dos anys mentre s’està construint un estadi més gran i, quan estigui acabat, tornés a la lliga».
A l’NBA, els jugadors gairebé són una peça d’intercanvi. Funciona igual a l’USL?
«Enguany ens ha passat. Després de perdre per 1-2 contra el Memphis, el nostre president va trucar el rival per canviar el seu davanter pel nostre número 10 i una quantitat de diners. Rodrigo era amic meu, però va haver d’agafar les maletes volgués o no. Així mateix, al dia següent de barallar-me amb Phil Goodrum al camp, el tenia assegut a les instal·lacions com un company nou a l’equip».
Quina diferència hi ha del futbol nord-americà a l’europeu?
«Allà cada partit és una festa. Abans dels duels sona l’himne i hi ha focs artificials, la gent va a passar-s’ho bé, com qui va al cinema, i no importa tant que el teu equip guanyi. Al camp hi van moltes famílies i, tot i haver jugat a camps de 5.000 i 10.000 persones, no sento la pressió que hi ha a Europa. Per exemple, tot i que aquest any ha estat decebedor a nivell col·lectiu perquè no vam entrar al play-off, em sentia molt estimat per l’afició, tothom animava i ningú xiulava. El futbol és més un espectacle i un negoci. Els clubs estan centrats en buscar jugadors que venguin samarretes i tenen molt cuidades les xarxes socials. Cada partit té una promoció diferent de les entrades. Si guanyes, al moment hi ha un descompte en les entrades de cara al següent partit. Si algú marca un golàs, al moment es penja un clip editat des de tots els angles. A més, a nivell de joc, se centren més en la tècnica i el físic i potser es troba a faltar una tàctica més profunda, però és normal en una lliga en creixement».
Com veu el seu futur?
«Vull ser entrenador perquè és el que m’apassiona des de petit. De moment, vull continuar la meva carrera. Jugaré un any més als EUA i, en un futur, m’agradaria provar el futbol asiàtic».