L’apoteosi grana s’imposa

Eren les sis de la tarda i ja centenars de persones esperaven l’arribada del bus del Nàstic a l’entrada de l’estadi. La xaranga amenitzava l’espera i, enmig d’un fort control de seguretat, els nastiquers ja aplaudien quan veien el bus per l’autovia arribant. Els grana animaven per no menjar-se les ungles dels nervis. «No he dormit gens aquesta nit. Fa dos dies que estic nerviosíssim», deia Xavi Roig, que venia amb tota la seva colla d’amics. 

La rebuda als jugadors va ser la de les grans ocasions. Bengales enceses i bufandes al vent, els nastiquers van demostrar als jugadors que estaven al seu costat. Ferms en el camí a la victòria. Joan Oriol i Andy Escudero eren els que seguien amb més fervor els càntics, jugadors i afició units. El Ceuta va arribar al Nou Estadi en un ambient hostil, ja que l’afició grana mostrava el malestar per la rebuda i tracte que es va donar als jugadors i els seguidors grana al partit d’anada.

 L’afició ceutí va entrar a l’estadi amb un control policial exhaustiu dels Mossos d’Esquadra. Als voltants del Nou Estadi es feia difícil caminar i la barra s’omplia d’activitat. No s’havia registrat una entrada així aquesta temporada. Dins l’estadi, l’entrada d’aficionats era un formigueig constant des que es van obrir les portes.

Els seguidors es trobaven amb uns aplaudidors amb el lema a seguir durant tot el partit: ‘Fins al final’! Més d’una hora abans del xiulet inicial. Un dj amb aires eivissencs intentava alleugerir la tensió prèvia al partit més important de l’any. «T’importa seure allí?», s’escoltava en un cantó del Gol Sud. Tot i estar les entrades numerades, els nastiquers negociaven entre ells intercanviar seients per a poder estar amb els seva gent asseguts. Sobretot en el cas dels socis. 

‘La il·lusió de la meva terra és l’orgull de la meva ciutat’, lluïa el tifo al gol de muntanya. L’Ambient festiu i de gala inundava les graderies minuts abans de començar el partit. L’estampa a la sortida dels jugadors era d’una altra categoria. El Nou Estadi rugia i ja havia fet el primer gol abans de començar. El soroll era estrident. La tensió i els nervis en els primers minuts feia que es barregessin càntics entre diferents sectors de l’estadi. I també feia protestar cada acció arbitral, per petita que fos.

Passaven 15 minuts del partit i encara entrava gent al camp, sobretot a Lateral. Després d’uns minuts de patiment amb les aproximacions del Ceuta, va arribar el gol grana. El Nou Estadi va explotar en un crit d’esglai unànime. Tothom s’abraçava i somreia, preveient la recompensa una mica més a prop. Però no anava a arribar tan fàcil. 

Els aficionats grana animaven a Gorostidi perquè retornés al camp després de notar la lesió. Tot i que veien resignats que l’autor de l’empat agònic a Ceuta no podria tornar al verd. Els minuts següents van ser calmats. Fins a la meravella de jugada individual de Joan Oriol i el gol grana. Durant les celebracions, diversos aficionats ceutís van protestar per uns suposats crits i gestos racistes d’un aficionat a la zona de lateral. Van assenyalar a les forces de seguretat, que van haver d’actuar a la zona.

Enmig d’aquesta situació, va arribar el descans. Necessari tant a la gespa com a la graderia. Un xou de música i ballarins va amenitzar el descans. La segona part va arrencar calmada a la graderia, com si els aficionats necessitessin recuperar les forces emprades en la prèvia i en el primer temps. 

Però només feia falta una falta no xiulada a favor del Nàstic perquè l’afició es tornés a connectar, sabedora del que hi havia en joc. Els gols es responien els càntics i els dos primers canvis de Dani Vidal van ser acomiadats i rebuts amb tot l’estadi dempeus aplaudint. El nom de Varo també es va corejar. I, de forma aïllada, va arribar el gol del Ceuta. Durant uns segons, es va escoltar l’esclat d’alegria dels visitants, però l’estadi va tornar a collar i va animar els seus. 

I amb el penalti no xiulat a Godoy i la vermella a Dani Vidal, els nastiquers van esclatar en ràbia. «No ens han xiulat cap penalti en tota la temporada!», clamava un home. L’afició va protestar contra un arbitratge que considerava dolent. El Ceuta creixia i els silencis amb els seus atacs cada cop duraven més entre els grana. Els xiulets contra les ofensives ceutís eren majúsculs i les parades de Varo se celebraven com a gols. «No passa el temps!», feia una noia jove mirant al marcador. 

Passaven els minuts i la tribuna cada cop s’impacientava més amb els atacs visitants i les decisions arbitrals. Faltaven cinc minuts i els llums dels mòbils a les graderies s’encenien, en una imatge de concert.

Els últims minuts es van viure dempeus, en un estat d’agitació no apte per a cors sensibles. Ningú podia estar quiet, no quedaven ja ungles per mossegar. Un clima d’apoteosi grana que es va destapar encara més amb el xiulet final. 

Tothom bategava al mateix ritme, impulsats cap a l’ascens tan desitjat. L’apoteosi grana es va imposar i molt pocs marxaven després del final. Volien celebrar la victòria amb els jugadors, cantant i botant. Però tampoc es podia arribar molt tard a casa. La desfilada d’aficionats grana, contens, contrastava amb la tristesa dels aficionats ceutís, després d’un llarg viatge per acompanyar l’equip. L’infern grana va ser massa per a ells. Màlaga espera.

Et pot interessar