Roberto Torres: «Guardo molts records de l’estadi, però ara toca crear-ne de nous amb l’afició»

Després d’anys amb aventures futbolístiques, torna al futbol espanyol a través del Nàstic. Entrava dins dels seus plans?

«Sí que entrava perquè em sento molt bé físicament i sentia que estava per sobre de la lliga andorrana sigui per ritme o per nivell. Volia demostrar-me a mi mateix que era capaç de competir de nou en el futbol professional i vaig tenir diferents opcions per sortir al gener, però cap em va traure prou per haver de marxar, fins que va arribar el Nàstic».

Per què?

«Era una oportunitat que no podia deixar passar. Vaig fer tot el que va ser possible, em vaig barallar amb el club i vaig pressionar per poder venir a Tarragona. Tot es va endarrerir fins a l’últim dia de mercat, però, per sort, va sortir bé».

La decisió va ser ràpida, llavors.

«Des que em va trucar Javi Sanz el dimarts anterior a la sortida jo vaig tenir la meva decisió molt clara. Coneixia l’equip de quan venia com a rival. Sé que és un club històric que ha de ser a Segona Divisió. En definitiva, és un bon lloc per tornar a gaudir del futbol i de jugar de nou a un bon nivell».

Va recórrer el mateix camí que David Juncà, va ajudar per decidir-te?

«Més aviat em va perjudicar [riu]. Ell va marxar de l’Inter d’Escaldes amb més marge de temps en el mercat d’hivern i el fet que jo volgués marxar també va alterar bastant els plans de l’equip».

El Nàstic és el seu segon equip a la lliga espanyola, era un pas important per vostè pel que significa?

«Sí. El Nàstic era la millor opció per demostrar-me a mi mateix que puc competir a un gran nivell. Malgrat que tinc gairebé 36 anys, em trobo molt bé, gaudeixo molt del futbol».

Signar un contracte d’1+1 amb l’objectiu de jugar de grana a la Segona Divisió diu molt de la seva ambició.

«Sentia que si em quedava a l’Andorra a final de la temporada potser acabava deixant el futbol. Era el més probable. D’aquesta manera, competir per l’ascens és bonic i poder jugar després a Segona Divisió és un escenari preciós. Seria una retirada molt més bonica que quedant-me a la lliga andorrana. Amb tot, al final és parlar per parlar perquè no tinc ni idea del que depara el futur. Em centro en el dia a dia i, primer, en tornar a sumar els tres punts aquest dissabte».

Abans d’Andorra va jugar a l’Iran. Com és el futbol allà?

«Doncs és un futbol molt atractiu perquè els atacs manen. Hi ha jugadors de nivell que decideixen quedar-se a la lliga perquè competeixen a casa i cobren bé, tot i que també hi ha iranians per Europa. Em va sorprendre el nivell dels partits i dels entrenaments. Vaig viure una experiència molt bonica de la qual no em penedeixo, però també vaig tenir moments durs. Al final, vivia sol a més de 6.000 quilòmetres de casa meva i separat de la meva família. Amb tot, guardo un bon record d’aquesta etapa»..

Dissabte va ser arribar i moldre. Amb només quatre entrenaments va entrar en la titularitat i va jugar noranta minuts. Com es va sentir?

«Em vaig sentir molt bé. Esperava flaquejar a nivell físic, però no en vaig tenir. Pel que fa als companys, havia vist el partit del Celta per començar a observar les dinàmiques de l’equip. Encara he de començar a conèixer tots els moviments dels companys, però aprenc ràpid».

Va jugar en una posició més allunyada de l’àrea, que és on sol brillar.

«Sí, però també vaig tenir una mica de llibertat sobre la gespa. Al final, jugant en el doble pivot sempre hi ha un més destinat a l’atac. Sí que és veritat que és una posició diferent del que he jugat a la meva carrera, però també estic en un moment diferent d’aquesta i amb les meves condicions puc aportar bastant allà».

Va tornar a casa, a Tajonar, on va créixer com a futbolista. Què és el primer li va passar pel cap?

«A l’hotel em sentia molt nerviós. Era tornar a casa, a un camp on he entrenat durant 18 anys i he jugat molts partits quan estava en el Promesas. Potser d’haver-se jugat en el Sadar hauria estat diferent, menys nerviós. Al Tajonar la gent està més a prop, estava present la meva família, sabia que el club tindria quelcom preparat perquè són molt detallistes... Va ser molt bonic la veritat, ho vaig gaudir molt i se’m va quedar curta l’experiència».

També hi havia jugadors del primer equip d’Osasuna preparats per rebre’t.

«Va ser genial. Ja vaig dir en el seu moment que no em vaig poder acomiadar de tots com era degut perquè vaig sortir ràpid i en dates nadalenques, així que debutar amb el Nàstic allà va ser un regal».

El partit no va ser fàcil, perquè va rebre cops de totes les maneres.

«Al final Osasuna és un equip que, per la seva manera de jugar, genera molts duels. I amb més disputes i amb gent forta al mig del camp, sempre hi ha més puntades de peu o cops. Vaig rebre, però també vaig mostrar veterania en altres accions. De fet, en l’entrada que em va fer Xabi Huarte el noi estava una mica amoïnat perquè pensava que m’havia fet més mal. Això és futbol i de contacte sempre hi ha».

Va demanar xutar el penal?

«Aquí ja hi ha uns tiradors i jo, com a nou a l’equip, ho respecto i em quedo al marge per molt que en la meva carrera hagi xutat molts. Si un dia no hi ha ningú que vulgui tirar el penal, doncs estaré encantat, però he de respectar la jerarquia quan està Joan Oriol, Pablo o Marc Fernández sobre la gespa».

Li hauria agradat marcar al Tajonar?

«Sempre m’agrada marcar. He estat molt lligat amb el gol durant la meva carrera i debutar anotant hauria sigut molt bonic. Amb tot, m’hauria agradat molt més tancar el meu debut emportant-nos els tres punts, que és el que volem tots».

Té experiència en ascensos. Quines són les claus per afrontar la segona volta?

«La veritat és que la paraula ascens no m’agrada. Penso que hem d’anar dia a dia, sumant entrenament rere entrenament. Sento un bon ambient en el vestuari, em recorda als meus millors anys amb Osasuna i això és sinònim d’èxit. En aquesta categoria no hi ha rival fàcil, tots els camps tenen les seves condicions especials a afrontar i rivals de personalitats diverses. Hem d’afrontar el dia a dia sense atabalar-nos, perquè mirar més enllà no té sentit».

Dissabte serà el seu primer partit al Nou Estadi. Quin record guarda?

«Doncs una mica de tot. En el darrer partit recordo que vam perdre. Vaig estar a la banqueta i no vaig jugar fins al tram final. Recordo que queia un aiguat increïble i la meva dona i el meu fill es van haver de resguardar a tribuna. També recordo amb carinyo el play-off d’ascens a Primera. Tot i que una mica abans d’aquell partit vam venir a Tarragona i vam perdre per 1-0 amb un golàs de falta directa de Naranjo en la porteria del gol de muntanya. És un record que tinc gravat a foc a la ment».

Va esmicolar els somnis de molts nastiquers en aquell play-off.

«Recordo que, després de tota la temporada en zona d’ascens, vam perdre a casa i vam sortir del play-off i no vam poder tornar a entrar fins al tram final. Vam arribar a la fase d’ascens com una fletxa, jugàvem partits cada tres dies sempre els mateixos i amb pocs canvis. Guardo molts records, però ara ja queden enrere. Ara arribo per defensar els colors del Nàstic i per crear nous records amb la meva nova gent. Aquí a Tarragona sempre hi ha hagut un bon ambient en el futbol i ara ho gaudiré molt més perquè tinc a l’afició del meu costat. Animo a la gent a enganxar-se a l’equip a la segona volta. Estic segur que aconseguirem coses molt boniques».

Aquest cap de setmana arriba un Bilbao Athletic en ratxa. Què espera del partit?

«M’espero el mateix que la resta de filials. Són gent jove que juga amb molta il·lusió sobre la gespa. Nosaltres els hem de contrarestar amb la nostra veterania i la idea clara de joc que tenim. El cos tècnic ja està analitzant els seus punts febles. Jugant a casa, els hem de guanyar, això és així. Per molt que arribin amb una ratxa de quatre victòries, nosaltres els hem de mostrar la realitat i jugar amb més ganes i necessitat i derrotar-los».

Hi ha una relació especial entre l’Athletic de Bilbao i Osasuna. El van intentar pescar de jove?

«Quan era petit jugava a un equip de Pamplona que estava afiliat a l’Athletic. Anava a entrenar molt a Lezama i jugava tornejos amb ells. Vaig estar a punt de fitxar, però no va ser el cas. Molt més endavant vaig tenir un any que va sorgir l’opció, però la vaig refusar. Sé que a Pamplona es veu l’Athletic com un rival i no els agraden les coses que fan, però jo guardo un bon record de la meva infantesa i també tinc estima del club. Així que també és especial jugar el meu partit al Nou Estadi contra un filial com el Bilbao Athletic».