Borja Granero: «Parlar de finals al febrer és per equips en situació límit i no hi estem»

Ara que han passat uns dies respecte al duel de dissabte contra el Bilbao Athletic, com s’explica la derrota?

«Ben fàcil, l’equip ens va superar. No vam executar el que vam planificar durant la setmana, ens va costar des del primer minut i no vam entrar ala ritme del partit».

És un partit que s’ha d’analitzar o més val deixar-lo passar i centrar-se en el següent?

«S’ha de tractar amb naturalitat, sabent que allò no és el que som nosaltres. Analitzem tots els partits, tant si es guanyen com si es perden. Amb una derrota com aquesta amb més motiu s’ha de mirar i treballar, perquè et dona més pistes del que no es vol».

Es parla en el vestuari sobre ultimàtums a la banqueta?

«Ens centrem en el treball d’aquesta setmana. Per la meva part, centro tota la meva energia per donar el cent per cent en els entrenaments per ajudar tant al cos tècnic com als meus companys de cara al partit d’aquest cap de setmana».

Com viu el vestuari una setmana com aquesta?

«Jo soc un enemic dels drames i també un enemic dels moments d’eufòria. M’agrada que les temporades siguin tan silencioses com una pregària. Poden passar coses, però que s’absorbeixin i que es rebutgi el que no és pràctic, així no es gasta energia en coses que no fan falta. El partit de dissabte ha servit per donar-nos un toc d’atenció, per deixar clar que la segona volta serà difícil i que tothom haurà d’extreure el seu cent per cent».

Una derrota com la del Bilbao Athletic converteix el partit del dissabte en una final?

«Parlar de finals al febrer... En els meus setze anys d’experiència en el món del futbol, una final al febrer és tenir l’equip en una situació límit i jo no penso que l’equip hi sigui ni a nivell classificatori ni a nivell de sensacions. Hem fet un mal partit, és real i evident, però no treu que l’equip treballi perquè les coses surtin bé i per fer una segona volta bona. El partit de dissabte és tan important com la resta d’aquí a final de curs».

En la teva carrera ha viscut situacions de tota mena en equips d’alta pressió com el Deportivo i el Castellón. Com s’afronten aquests trams de temporada?

«S’assumeix la pressió. Al final, per com ha avançat el futbol i la societat i les xarxes és habitual que es formi molt de soroll sobre coses que són totalment naturals i cícliques en el futbol. Si tens una expectativa un cap de setmana i no la compleixes, això sempre porta conseqüències i s’han d’assumir amb naturalitat perquè formen part de la feina. Jugadors com jo venim a clubs així perquè ens agrada aquesta exigència i això ens millora».

L’any passat va sumar un ascens amb el Castellón. Quina és la clau?

«És l’exigència diària. La gent només veu el diumenge, però des del dilluns al dissabte hi ha una exigència brutal i s’ha d’anar al màxim. Secrets n’hi ha ben pocs. Sempre que he jugat en un equip que ha ascendit, com el Castellón, o he entrenat en un equip que ha optat a pujar com el Racing de Santander i el Deportivo, els ingredients eren els mateixos que enguany: Màxima exigència diària i màxim compromís. Això no et garanteix res, però t’apropa molt al que vols ser. Després el futbol et donarà l’ascens o no. Aquí ja ho vau patir l’any passat, el Nàstic mereixia l’ascens i no va arribar. A vegades el futbol és així».

Va arribar al Nàstic després de mitja temporada com a titular a l’Alcoyano. Com va sorgir l’oportunitat?

«Esportivament, em trobava bé i ho he jugat tot. És cert que el que havia parlat amb el club a l’estiu no era el que vivia en aquell moment i, en aquell context, vaig decidir marxar. Es va obrir la finestra del Nàstic, que estava buscant un perfil com el meu, i no m’ho vaig pensar perquè em van transmetre l’ambició i la gana per aconseguir un objectiu bonic per a la ciutat i per al club després del pal de l’any passat. Vull agrair a l’Alcoyano per com es va portar amb mi, al final és un equip on van jugar el meu pare i el meu tiet. Ara he vingut al Nàstic on el meu pare va ser entrenador, sembla que estic seguint els seus passos».

Des de la seva arribada l’afició l’ha vist ben poc. Com es descriuria?

«Prefereixo que la gent ho vegi per ella mateixa amb el pas dels partits. Va ser arribar i començar a jugar, necessitava un temps d’adaptació i ara que ja he entrat en dinàmica estic preparat per a tot».

Què pot oferir un perfil com el seu al vestuari?

«Suposo que la meva experiència. Però vinc aquí per a remar com un més i m’adaptaré al que faci falta. Al vestuari hi ha una diversitat de perfils molt bonica i exigent, m’han ajudat a adaptar-me a la perfecció».

Arriba per cobrir una posició que ha estat en el punt de mira tota la temporada.

«Vaig entrar i va ser arribar i moldre jugant el primer partit, però també he viscut altres partits des de la banqueta. En aquestes setmanes d’adaptació he parlat molt amb els meus companys de posició. El que necessita un equip és comunicació i competència. Per això treballo dia a dia».

Què espera del partit contra l’Ourense?

«Un partit duríssim. A la segona volta, tots els equips es juguen alguna cosa, ja sigui per arribar a la part alta o per sortir de la part baixa. L’Ourense és un equip que està en plena lluita per a la salvació i aquests equips es volen fer forts a casa i això queda clar perquè no han perdut allà des de l’octubre. Nosaltres hem de ser valents des del primer moment i adaptar-nos a les circumstàncies».