Francesc X. Grau: «En política de desenvolupament regional cal passar de la bona voluntat a l’obligació»

Potser una de les dificultats de la Regió del Coneixement és que no és fàcil d’entendre, ni d’explicar.

«Primer de tot és una regió, i això el que indica és un problema de governança. La Regió del Coneixement posa el focus en què cal introduir un espai de presa de decisions a nivell regional. Catalunya no té política regional, no té regions, i li caldrien.»

Però tenim les vegueries....

«No serveixen per a res. Quina decisió s’ha pres mai a nivell de vegueria?»

També les comarques...

«No tenen cartera política.»

I la Diputació...

«Té unes certes competències. Però no té competències polítiques, és a dir, no fa política. No té política de desenvolupament i no pot tenir-la perquè, de fet, no forma part de les seves competències. Podria fer-ho, però caldria una llei del parlament, que és el que falta.»

Potser aquest buit s’ha omplert històricament amb bones voluntats o lideratges personals.

«Una de les propostes que fa la Regió del Coneixement és dir que amb bones voluntats no n’hi ha prou. Tenim llargues experiències d’haver començat i fracassat.»

Per què creu que han fracassat?

«Perquè no tenien responsabilitat. Eren experiències que naixien de la bona voluntat i de l’entesa. Miri les converses a Salou, el Consorci del Camp, la Mesa Socioeconòmica....que tenia perfectament aquesta voluntat i que incorporava els agents socioeconòmics del Camp de Tarragona.. Però què passa, quina és la seva agenda?»

Digui...

«Fer anàlisis i fer propostes. Però no tenen la responsabilitat de tirar-les endavant. Qui té la responsabilitat és algun govern que pot fer-los-hi cas, o no. A la segona vegada que no li fan cas, la mesa es dissol.

Això només té dos camins: l’un és que la Generalitat ben bé podria crear una conselleria de Regions. L’altre és que la pròpia regió s’autoorganitzi, i sempre necessitarà que una llei l’autoritzi.

«Aquesta precisament era la proposta de la Regió del Coneixement. I vam avançar molt, però hi va haver eleccions, van canviar els protagonistes i va haver-hi una interrupció. Però el camí marcat era fer una proposta de llei: cal passar de la bona voluntat a l’obligació.»

I aquest camí continua vigent?

«És necessari. Catalunya està subdesenvolupada a nivell de polítiques internes. I el terreny està prou adobat com per reprendre la discussió en qualsevol moment. Ara bé, hi ha resistències.»

Quines?

«Si un té competències, és que l’altre les deixa de tenir. Hi ha d’haver una assumpció de competències per part d’aquesta Regió, que ultrapassa el municipi i no arriba a la Generalitat. Hi ha d’haver una transferència d’algunes competències de la Generalitat cap a aquestes regions, a nivell de tota Catalunya. El que passa és que a Tarragona érem els primers que ho estàvem proposant, i vam proposar que es fes una prova pilot a la nostra regió. Però és igual, es pot fer tot alhora.»

Quins límits té aquesta regió?

«Érem conscients de les dificultat de dibuixar un mapa. Tenim una mapes amb línies comarcals, uns altres amb línies de vegueria, que no són útils. I ara fem una tercera línia. Per evitar que hi hagi algú que ens dibuixi el que s’ha de fer, la proposta va ser fer-ho de baix cap a dalt.»

És a dir, que qui vulgui, s’hi sumi i qui no, doncs no.

«Però sempre que tinguin capacitats suficients.»

Quines són aquestes condicions?

«Senzilles: una mida social i econòmica suficient. Com a mínim mig milió de persones, i com a mínim quinze mil milions de PIB regional. I ha de tenir connectivitat, el mapa de regions ha de ser connectat. Per ser concret, no podria ser que hi hagués una regió del Coneixement del Camp de Tarragona, perquè les Terres de l’Ebre no tindria la dimensió suficient i quedaria desconnectada.»

Això és diabòlicament complicat.

«Si, però es pot avançar si la gent s’hi posa. I vam estar a punt, quan fèiem aquest mapa.»

I, tanmateix, no ens n’hem sortit.

«Perquè has de crear tota una política regional catalana. Hi ha una cosa que ho mostra molt clarament: la realitat socioeconòmica de Catalunya, i no és aquesta una qüestió que tingui a veure amb l’ independentisme, fa que sigui un país a la meitat de la taula europea en població i encara més en PIB. Hi ha més països per sota que per damunt de Catalunya. I tots els països de mida comparable tenen regions. Suècia, en té set, Àustria, nou...Finlàndia, Irlanda o Dinamarca, també. I totes aquestes regions fan la política que fa Catalunya en relació a Europa. És a dir, que des del punt de vista del desenvolupament regional, Catalunya és un país centralista. Com és que quan es tracta d’aplicar els fons europeus de desenvolupament regional, quan entren a Àustria, cadascuna d’aquestes regions decideix per ella mateixa, i aquí només decideix el departament d’Economia?»

Aquesta és una de les resistències que deia.

«Aquesta és la mare dels ous. Hi ha d’haver una decisió interna que digui que la política de desenvolupament regional...escolti’m, faci-la vostè, que vostè sap el que li convé. No la política sanitària ni la d’educació.»

Però això és sortir completament del mapa provincial.

«La principal excusa que es dona per no fer-ho és que Catalunya, com que és una comunitat autònoma d’Espanya, ja és una unitat estadística que s’empra a Europa que s’anomena NUTS 2, com ho són les regions que comentava abans. Però hi ha països més petits que Catalunya que organitzen aquesta política de desenvolupament regional a nivell de NUTS 3, per pura decisió del seu parlament. I si comparem dins a Espanya també ho és. La provincia de Tarragona té una dimensió major que algunes comunitats autònomes que sí que fan aquesta feina: Cantàbria, per exemple, té una mida de tres quartes parts que la de Tarragona, tant en PIB com en població, i té una oficina de desenvolupament regional que nosaltres no tenim.»

A ningú li deu haver semblat una prioritat...

«No, perquè costa. Perquè ja hi ha prous problemes, i com que aquí tampoc tenim prou cohesió, doncs ni hi ha oferta ni hi ha demanda. Aquest és el camí que estàvem a punt de completar, perquè hi havia prou consens a nivell regional com per anar a Barcelona i dir que volíem una llei per fer això.»

I què se n’ha de fer d’aquell capital polític?

«S’ha de reconstruir el consens, i crec que és factible, perquè no hi ha cap argument que sigui rebutjable. La realitat de la comparació amb Europa és sagnant.»

De fet, allà on es pot veure la governança pròpia, com la mateixa URV, s’hi veu la virtut de fer les coses així.

«Tot el que ha fet la universitat d’implantació territorial ho ha fet perquè li ha sortit de dins, no li ha demanat ningú. I això és un problema.»

Per què?

«Perquè podria no haver-li sortit. Hem fet un centre tecnològic del vi a Falset, un de turisme a Vila-seca, un de química a Tarragona...i per què? Perquè ens ha semblat que havia de ser així, però no ha sorgit perquè hi hagi una regió que ens demani que es faci això, que seria allò lògic.»

D’alguna manera la universitat ha servit per suplir aquest dèficit de governança.

«Però això és antinatural. Per tant, quan hi hagi una proposta de regió, no pot fer-se contra una universitat sinó amb la universitat. I si no, és que la regió no és prou potent.»

Avui, on sí que hi ha consens, com a mínim al centre del Camp de Tarragona és al voltant de la creació d’una àrea metropolitana.

«Estem parlant de dues funcions diferents i de dos òrgans diferents, les dues necessàries. La configuració d’una àrea metropolitana es fa quan els paràmetres socioeconòmics d’un lloc fa que la població d’un lloc viu com si fos a una ciutat malgrat ser municipis diferents. Això no aplica a tota la regió, només a un tros.»

Però l’àrea metropolitana també vol fer la seva pròpia estratègia de promoció econòmica...

«I tant! Són competències de cada municipi. El municipi ha de fer la seva feina, i si treballa en una realitat metropolitana més àmplia, doncs ho ha de fer en l’àmbit metropolità. La realitat metropolitana no és incompatible amb que existeixi una realitat regional.»

Quina diagnosi li fa a la Regió del Coneixement?

«En el seu moment, la idea va penetrar suficientment per tirar-se endavant. En la ment d’interessats i de responsables segueix estant allí. La idea no ha mort, crec que es pot reprendre en el moment en què es donin les circumstàncies. Segurament serà després de que s’acabi el procés de l’àrea metropolitana.»

Qui ha d’agafar el testimoni?

«Estem parlant d’un problema de governança, d’una necessitat de prendre decisions, i qui pren decisions en una democràcia són els representants escollits legítimament.»

Però això no penalitza electoralment, els polítics miren, lògicament, la seva pròpia agenda...

« No tenen aquesta responsabilitat, no hi ha cap llei que els hi atorgui.»