«Cap millenial faria ara l’esforç dels nostres avis»

«Aquella gent arribava aquí amb una sabata i una espardenya i vivien en pisos que ara cap millenial compraria, ni regalat». Nasarre recorda com en una altra crisi, la de la postguerra, l’habitatge també va ser una emergència social, que a Tarragona va solucionar-se convertint les barraques del Francolí en els barris de Ponent. 

«Eren pisos molt dignes, de setanta o vuitanta metres però, és clar, no tenien wifi, ni aïllament tèrmic, ni vídeo-porter», recorda. Ara, encara hi ha en vigor un decret de la Generalitat de 2020 que accepta construir vivendes de 24 metres quadrats. Aquest és un dels sense sentits que Nasarre troba en unes polítiques públiques que considera que s’han passat de llarg. 

«Abans de la crisi immobiliària les lleis les feien els promotors», afirma, però afegeix que a partir de 2007 les passes legislatives no han fet altra cosa que deixar fora de joc cada cop més gent. «La llei de l’habitatge el que diu és que no sabem com fer-ho i que et fiquis a viure a casa d’un altre, que okupis, que nosaltres el que hem fet és allargar el màxim possible que et puguin fer fora, a través de la burocratització», assenyala.

El que han fet les lleis, per Nasarre, és «expulsar la classe mitja, que podia comprar fins l’any 2007, cap a la classe baixa». A l’estat espanyol, recorda «sempre havia estat així, tothom podia comprar, més gran o més petit, i tenir el seu piset i cuidar-lo. Hi havia la dignitat de barri». 

Ara, el catedràtic afirma que «aquesta gent ha estat expulsada del mercat hipotecari» per unes lleis que diuen que «els pobres no poden ser propietaris». I tot això, amb el somriure d’orella a orella de Brussel·les i dels països nòrdics, «que sempre han tingut lleis que han expulsat els pobres de poder comprar i han estat sempre llogaters dels rics...o dels alcaldes, que no sé què es pitjor».

Viena? No, gràcies.

Sí, dels alcaldes. «Ara el model que ens estan venent és Viena», diu. A la capital austríaca ha governat durant un segle la socialdemocràcia, un mandat només interromput durant els anys de la Segona Guerra Mundial. Actualment, fins al 65% dels seus prop de 2 milions d’habitants viuen de lloguer en un habitatge públic. «Ningú vota en contra del seu llogater, no sigui cas que s’enfadi i no et renovi el contracte. Això és una crisi democràtica impressionant», reflexiona.

I Barcelona? Tampoc.

«No pots pretendre ser la Silicon Valley del Mediterrani i que la vivenda sigui barata», sentencia Nasarre, i recorda com el sociòleg Richard Florida defensava, en plena bombolla immobiliària, que les ciutats havien de ser creatives, fer-se visibles i situar-se al mapa mundial. Barcelona va seguir els seus consells. «Florida va haver d’escriure fa uns pocs anys que es va deixar un petit detall: que si feien allò que ell havia proposat, la qüestió de la vivenda en sortia perjudicada», assenyala.