Sergio Nasarre: «No hi ha una solució per a l’habitatge si pensem només en habitatge»

Tenim una herència del boom de la construcció amb grans quantitats de vivendes per acabar, o en un estat precari. Això no ho podríem aprofitar d’alguna manera per afrontar la crisi de l’habitatge?

«S’hauria d’haver aprofitat aquells anys per fer molt habitatge de lloguer. Se’n va fer, però a llocs on ningú hi vol viure. A les Terres de l’Ebre hi ha molt habitatge públic d’aquella època, buit o okupat. Si pretens fer habitatge públic en època de crisi, com els últims 17 anys, és una quimera, no ha passat mai enlloc del món.»

Quina és la seva diagnosi de l’habitatge al nostre entorn?

«Clarament els cascos antics de Tarragona i Reus, necessiten una rehabilitació i tenir clar què volen ser internament, és a dir, què vol ser la part antiga respecte la part nova. Per dir-ho clar: si volem fer ‘mini Portaventures’, o no. Cal pensar molt bé què volen ser en relació a Barcelona: si volen ser ciutat-habitació i, per tant, si cal posar-se ja a construir un Hospitalet de Llobregat aquí, per exemple a Terres Cavades, i així tinríem una ciutat dormitori a tres quarts d’hora de Barcelona. Pot ser això, o potser vols que les teves ciutats exerceixin la capitalitat del sud de Catalunya, creant una alternativa.»

Cap a on es decanta vostè?

«El que és important és saber què vols ser, què vols representar, dins a Catalunya. Tarragona, Reus, Cambrils, Salou...s’han de creure realment que, com a mínim, poden ser cap de ratolí i liderar tot un territori. Si ens focalitzem només al turisme, tindrem un problema amb l’habitatge turístic, i això ho has de conciliar. Potser ja no ens cal tanta ciutat dormitori i, per tant, hem d’apostar per comerç de proximitat perquè la gent pugui passejar per la ciutat i la trobi seva. A municipis propers a Barcelona no hi ha vida durant la setmana, perquè molta gent treballa a Barcelona i no disfruta del poble.»

Aquí, el boom va fer créixer molts pobles a 10 minuts de Tarragona.

«No pot ser que a plena ciutat de Tarragona hi hagi edificis que no tenen pàrking, o que no estan en condicions, o balcons que ens cauen a terra a la Part Alta. Un dels motius pels quals la meva generació no ha pogut quedar-se a viure ni a Reus ni a Tarragona és per les qualitats. Per viure en un quart sense ascensor, que no està rehabilitat des dels anys 80, va preferir anar-se’n a un adossat als Pallaresos.»

I ara com ho recuperem això?

«L’àrea metropolitana pot servir per vertebrar el territori i coordinar les comunicacions internes. Si això se solucionés ja no seria tant important allà on vius perquè et podries moure ràpidament. A mi no m’agrada el tramvia, no m’agraden les catenàries, ni els perills ni els sorolls, i crec que és un vehicle del segle XIX. Però si la comunicació es resol bé, llavors podem parlar de quin rol ha de tenir cadascun d’aquests municipis dins l’àrea metropolitana. Tindrà dos caps? En tindrà un? I les relacions habitacionals en relació a l’oferta de treball, com s’ha de coordinar? Això a Barcelona sabem que ho tenen molt mal resolt. És a dir, la gent de classe mitja-baixa cap a baix han estat expulsats i ara estan ja a El Vendrell o als primers municipis de la provincia de Girona.»

Correm el mateix perill, doncs...

«L’àrea metropolitana no ha de servir per expulsar gent. Podríem córrer el risc de replicar ‘Barcelunya’ i crear una ‘Tarragunya’ que expulsi cada cop més gent. La gent amb diners podria escollir els indrets cèntrics, els més ben comunicats, etcètera, i voldrà els serveis d’una gran capital, però algú ha d’estar darrere el taulell, servint als restaurants o venent les entrades del teatre... I aquesta gent, a Barcelona, ja estan vivint fora de la província de Barcelona.»

Els barris a Tarragona i Reus són grans i tenen espai per creìxer... Vol dir que és real aquest risc?

«És cert que Barcelona està encaixonada i ha de créixer a base d’absorbir municipis. Nosaltres no tenim aquestes condicions geogràfiques, només algunes com ara el riu Francolí, però sí d’altres que podríem dir-ne mediambientals. Hi ha molta recança a treure sòl nou per construir o expandir.»

Depredació de talent

Com evitem convertir-nos en ciutat dormitori de Barcelona?

«Tenint personalitat pròpia. Molts alumnes meus només troben oportunitats a Barcelona. Els grans despatxos internacionals estan a Barcelona. I per què? No hi ha cap necessitat. Jo la meva carrera l’he fet aquí. Els emprenedors tenen una oportunitat a l’àrea metropolitana de Tarragona i no haver d’hipotecar la seva vida perdent un parell d’hores al dia per anar a Barcelona. Això és un drama. Aquesta àrea metropolitana ha de ser un pol d’atracció per frenar la depredació de talent que ens estant fent tant Barcelona com Madrid.»

Què proposa?

«Apostar per la rehabilitació i la nova construcció. No es poden abandonar els centres de les ciutats i deixar-los sense rehabilitar simplement pel fet de fer xalets nous a llocs com a Els Pallaresos, a pocs minuts de la ciutat, perquè això pot comportar una cada vegada més desertització dels centres que estem percebent ja. A Tarragona és molt clar, i a Reus crec que també. Compte amb aquest tema: si la gent marxa dels centres, perquè és molt car o és molt precari, llavors el petit comerç marxa, no hi ha moviment, no hi ha vida...i llavors tenim un problema greu.»

I amb municipis tant diversos com els que integren l’àrea metropolitana de Tarragona, vol dir que és possible?

«En qüestions d’habitatge, aquesta diversitat la veig positiva. El que no té un, ho té l’altre. Preus, qualitats, grandàries... En alguns municipis es concentra el treball, però no hi ha residència, i viceversa. Els problemes d’habitatge turístic es concentren a llocs molt concrets: Salou, Altafulla, potser en algun carrer de Tarragona concret, sense arribar als límits de Barcelona, però això es pot esponjar. A algun turista potser li és més convenient llogar un Airbnb a Reus o algun altre lloc de l’àrea metropolitana si en cinc minuts pot arribar a la platja, o a l’amfiteatre, o a la Capsa Gaudí. Els mals, si estan més repartits, són menys.»

Es pot imaginar com hauria de ser una política territorial d’habitatge?

«Cal començar la casa per la base, no per la teulada. Amb dades. Un observatori, que no n’hi ha ni a nivell estatal ni català. Falten dades. Hem de saber quant habitatge social hi ha a l’àrea metropolitana, i si podem crear un organisme mancomunat, per atendre persones necessitada, ja sigui per violència domèstica, o d’immigració, pobresa, separació...poder-la atendre adequadament, i que pugui estar a Reus o a Salou, en comptes de només tenir opcions a Tarragona, per dir algun cosa. Posar en comú recursos escassos, entre ells habitatge social i habitatge assequible. »

A Reus hi ha el Roser.

«Exacte. I per què hauríem de replicar coses que ja tenim? Amb els recursos d’ara, cobreixen només la ciutat de Reus, però... perquè no el fem més gran, en comptes de crear-ne un de nou a Valls? Apliquem economia d’escala.»

Això per l’habitatge social. I per l’assequible?

«La combinació entre rehabilitació i construcció nova podria aconseguir, com a mínim, augmentar l’oferta. A nivell d’àrea metropolitana, és l’únic que podem fer: una gestió del sòl intel·ligent. A nivell de legislació, que és el que impacta realment en això a nivell d’incentius als promotors, o ajuts als compradors, per exemple, és a nivell de comunitat autònoma o de Madrid, i l’àrea metropolitana hauria de veure com s’integra en tota aquesta estructura en vertical. No seria bo crear una administració burocràtica més, sinó un organisme dinàmic, per compartir els recursos escassos que tenim, que compartim les dades clares de com està la situació. Què tenim, què ens cal...i que això sigui comú.»

Realment no hi ha cap observatori de l’habitatge?

«A nivell estatal no n’hi ha cap, i a nivell català, tampoc. Moltes vegades hem pensat que no hi ha massa interès. De tant en tant surt algun polític i s’enorgulleix d’haver augmentat els ajuts al lloguer. Perdoni? Això és un fracàs de les polítiques d’habitatge. De l’any 2010, amb la intervenció de l’economia i els homes de negre, els hem incrementat de 30.000 a 70.000 l’any 2022. Estem subvencionant cada cop més gent.»

És un peix que es mossega la cua... Els salaris són un desastre.

«Correcte. Però vostè vol fer una política estructural? Quan parlem amb Càritas, amb Creu Roja, tots tenen el mateix problema: no paren d’acumular gent i no hi ha manera de que puguin buscar-se una vida per ells mateixos i tirar una vida endavant.»

I com arreglem aquest drama?

«Compartint els pocs recursos que hi ha. I caldria fer un catàleg dels serveis que presta cada ajuntament, amb dades. Potser detectaríem alguna duplicitat, i si ho ajuntéssim i suméssim pressupostos podríem fer una cosa més potent. A quina ciutat? És igual. Però per fer això necessitem un consens, el polític ha de veure que no podrà vendre-ho als seus votants. Ho han d’entendre, i no tinc tan clar si tenen la maduresa suficient»

No hi ha una solució per a la vivenda pensant només en vivenda...

«No, no n’hi ha. Començant per la família. O hi ha dos sous o només n’hi ha un. Miri: la meitat de la població de Dinamarca viu sola. Llavors diuen que la família és allò de l’heteropatriarcat...Deixem-nos d’històries, siusplau. Però què volem? Però què és això, vostè vol que la població visqui sola, tingui 20 anys o 80? No cal imposar-ho a ningú, però tampoc hauríem de facilitar que la gent visqués sola. »