Albert Calderó: «Deixem-nos de tonteries: qualsevol organisme local ha de ser per elecció directa»

Diu que cal desmuntar els consells comarcals?

«Sí, sí. Com a mínim els afectats per l’àrea metropolitana.»

Són l’Alt i el Baix Camp, i el Tarragonès. Però cap comarca formaria part íntegrament de l’àrea metropolitana...

«Escapcem-les, i creem una cosa especial que no pot ser una comarca. Hi ha una cosa que és essencial. Qualsevol organisme local, per mi, ha de complir la carta europea de l’autonomia local, que és elecció directa. Deixem-nos de tonteries. Als alcaldes els pots fer membres de cinquanta històries, però ells saben molt bé on es guanyen les garrofes i, per tant, oblida’t d’ells durant el 99% del seu temps i de la seva capacitat. Ells estan per guanyar-se les garrofes.»

Lògicament.

«Qualsevol invent serà un invent del TBO si no té un alcalde electe que s’hi guanyi les garrofes.»

L’AMB és un invent del TBO?

«Sí. No serveix per res. És bo aprendre dels fracassos, i l’Àrea Metropolitana de Barcelona té molts fracassos. Un d’ells és la juxtaposició de moltes administracions, totes poc poderoses i totes amb pocs diners: hi ha els ajuntaments, hi ha les comarques... I tots es miren de reüll. i mentrestant l’estat va fent, però l’Estat ja fa temps que ha decidit no invertir gaire a Catalunya, i això no serà gens fàcil de canviar. S’ha de pensar alguna cosa diferent.»

Ja voldria tenir la població del Camp de Tarragona un transport metropolità, per exemple...

«Ja el tindria! Però el tindrà si hi ha algú que convoca manifestacions perquè hi sigui. Això requereix d’un armament social de nassos que, evidentment, no es pot mantenir de manera continua. Si no, necessitaria d’un Estat implicat, i això és dificilíssim que passi, inclús en la hipòtesi altíssimament improbable d’una Catalunya independent. Seria molt difícil de convèncer, també, perquè no estàs al centre de les preocupacions del país.»

Seria un ens amb prou entitat i mida com per fer gairebé de contrapoder...

«Te la pots jugar, fent una proposta molt innovadora, molt atractiva, trencadora...i que a més a més ensenyi les vergonyes del país. Quines són les vergonyes? Que tens uns consells comarcals fets amb la lògica de les mancomunitats de l’any de la picor. Això no és cap autoritat de res...»

És a dir, un ajuntament de 400.000 habitants

«Al món està passant. Hi ha el fenòmen que els americans anomenen ‘city´-county. S’estan produint aliances, fins i tot fusions, entre poders comarcals. La mateixa institució té l’alcaldia i l’organització comarcal. Jo crearia una institució forta, però per un camí diferent.»

Quin camí?

«Hi ha dues etapes. En una etapa inicial hi ha d’haver un acord territorial de les institucions locals. I això és molt complex, perquè hi ha moltes capes d’institucions solapades, i a més a més hi ha partits polítics, i també totes les crisis polítiques d’aquest país.»

Un acord per a què?

«No gaire cosa. Sobre quina és la institució que cal, i unes línies molt generals de què s’ha de fer i quins són els grans problemes. Caldria un pla estratègic, però no com els que fan ara, de dues-centes pàgines i amb moltes fotos en color molt boniques. Hi ha un expert canadenc, Henry Mintzberg, que té un llibre que es diu «La planificació estratègica trivial», que sembla fet pensant en nosaltres, que diu que com més gruixut sigui un pla estratègic, més números té perquè no serveixi per a res. Se solen fer en grans assemblees, i són com una carta als Reis enorme que s’aprova entusiàsticament i que, durant uns mesos, la gent creu que pel fet d’haver-ho escrit serà veritat.»

Sense voler està descrivint alguna etapa anterior aquí al Camp de Tarragona.

«Segur, passa a tot arreu.»

Com ho fem tot això?

«Hi ha un mètode, el del Llac Erie, entre els Estats Units i Canadà. Als anys 60 tenia molts problemes, perquè en una part hi havia una fàbrica que contaminava el llac. Però al govern d’allí tant se li’n fumia, perquè, amb els corrents d’aigua, la contaminació se n’anava a l’ altre país. La zona, a més a més, estava fragmentada en diversos estats a cada país, i a cada estat un infinit nombre de ciutats i municipis. I cadascú tenia els seus problemes. I el problema d’un era la solució de l’altre, però ni es coneixien ni sabien quins impactes tenia sobre els altres allò que cadascú decidia...i mentrestant l’aigua i la contaminació anava fent la seva. Van fer un invent: el Congrès del llac Erie. Van reunir tota la societat civil, però no la van reunir durant dues hores, sinó durant dos anys.»

Ja veig per on va...

«Van llogar professionals, i durant dos anys van fer múltiples debats sectorials, van mobilitzar tota la societat, els partits polítics, les institucions...Cadascú va fer les seves aportacions i al final se’n van extreure unes conclusions. En aquest país tenim una experiència meravellosa d’això: el Congrès de Cultura Catalana. Aquesta és la meva primera proposta: el Congrés de l’Àrea Metropolitana de... perdoni, té nom aquesta àrea?»

Encara no...

«Doncs que aquesta àrea metropolitana encara sense nom, que tingui el seu congrés. Costa molt pocs calers, tothom s’hi apuntaria. No hi haurà acord sobre el nom, però sí que veig que hi ha hagut un canvi important, que és que Reus i Tarragona han deixat de barallar-se i només amb això ja es pot ser optimista. Una cosa així hauria de mobilitzar la població, els mitjans, i així la gent aprendria què està passant i, per tant, fas un procés de fer xup-xup social de la problemàtica i de començar a valorar solucions.»

De moment, aquest procés al Camp de Tarragona el lidera la Diputació de Tarragona

«És una institució que en molts moments ha tingut un lideratge territorial considerable. El problema de les diputacions és que la seva feina única, segons la seva institucionalitat és ajudar els ajuntaments i, en canvi, té una temptació de ser una autoritat regional molt gran.»

Però no té poder polític.

«Perquè és un règim d’elecció de segon grau i, per tant, no rendeix comptes a ningú. Té prou diners com per fer una gran política institucional, però té una força política molt dèbil. I, per construir alguna entitat metropolitana, té un gran ‘hàndicap’, que no la pots tocar. La institució de la Diputació és obra de l’Estat, i l’Estat no el mouràs un pèl.»

En canvi, l’AMB és una llei catalana.

«Per fer una àrea metropolitana a Tarragona com la que proposo només cal tenir majoria absoluta al Parlament de Catalunya.»

Doncs ja hi és, si ens creiem els programes electorals.

«La Carta Europea d’Autonomia Local diu que totes les institucions locals i regionals han de ser d’elecció directa. I Espanya és signatària, però va signar una reserva en un únic punt: es reservava complir precisament amb el punt de l’elecció directa. Ara, que Espanya hagi signat una reserva, no vol dir que estigui prohibit. És a dir, que la Generalitat de Catalunya, perfectament, podria establir l’elecció directa d’una àrea metropolitana, sense el més mínim problema legal.»

No sé si hi hauria consens polític per fer això...

«I què farem, una capa més?»