El preu de la brossa a Catalunya
«Ja n’hi ha prou d’enganyar el ciutadà»
Tost defensa una taxa proporcional en funció del que recicli cada ciutadà i deixar fora del pim-pam-pum polític la gestió dels residus
Imatge d’arxiu de contenidors de reciclatge de residus urbans a Vila-seca.
Recollir la brossa no costa el que paguem perquè l’administració ho faci. Ras i curt. En realitat, no costa el que paguem estrictament per aquest servei, perquè els diners, al cap i a la fi, surten d’on surten: la llicència d’obres, l’IBI, el gual municipal o la taxa d’ocupació de la via pública. Però no surten de la taxa de la brossa, no.
«No hem fet prendre consciència de la importància de la gestió dels residus, que és el contracte més gran que tenen els ajuntaments des de Riudecanyes, amb 125.000 euros anuals, a Barcelona, amb 280 milions d’euros l’any», diu qui ha portat les regnes de l’Agència de Residus de Catalunya entre 2010 i 2011, Josep Maria Tost.
«Els 947 alcaldes de Catalunya tenen 30.000 problemes més interessants per a la seva població que la brossa, que no interessa a ningú tret dels quatre ‘frikis’ que ens hi dediquem», assenyala el també ex alcalde en to autocrític que, des del govern català, creu haver trobat un desllorigador: l’anomenada «taxa justa».
Amb uns contenidors tancats i amb una targeta per a cada ciutadà l’administració podria reunir suficient informació d’un ciutadà com per aplicar una taxa progressiva, i bonificar si s’obre molt el contenidor verd o el de l’orgànica o penalitzar si només s’obre el de la resta. Malgrat les bones intencions, és impossible que no hi hagi un debat polític, i ben intens, al voltant d’això.
El que hauria de quedar resguardat del fang polític, per Tost, és el debat sobre el cost i la gestió de la brossa. «Tothom juga en política: un alcalde que congela les taxes o elimina la de la brossa, per exemple. Senyors, perquè enganyem el ciutadà? No hi ha cap alcalde que putegi els ciutadans apujant les taxes per pura esportivitat!» lamenta.
Una mentida sobre una altra, que durant anys ha fet que la bola es fes cada cop més gran: l’any 2012, a un ajuntament li era més barat portar la brossa a l’abocador que reciclar. «Els alcaldes se me’n reien quan els deia que havien de reciclar», recorda Tost, artífex d’un increment del canon que encara manté Catalunya lluny dels estàndards europeus però que ha permès capgirar una tendència perniciosa. A Europa no són ni més guapos, ni més llestos. Senzillament, reciclen millor perquè paguen el que toca pels abocadors.