Antonio Balmón: «Veig madur el procés metropolità, però no és fàcil dotar-lo de naturalesa jurídica»

El Camp de Tarragona és una àrea metropolitana?

«Crec que sí. En termes col·loquials, utilitzem l’expressió àmbit metropolità, que intenta expressar una realitat social de relacions econòmiques, socials, culturals…que van més enllà de qualsevol municipi. I a l’àmbit de Tarragona, aquesta interrelació hi és.»

Com veu el procés que ha iniciat el territori cap a la creació d’un ens metropolità?

«Jo sóc alcalde d’una ciutat i tinc molts anticossos sobre les capitalitats. Els meus anticossos són per dotar-me de més energia i poder justificar-me molt millor de perquè fan falta polítiques comunes, economies d’escala, atenció a temes que són importants i no només afecten a la capital. Per tant, veig que és un procés positiu i constructiu perquè, al final, la nostra funció com a servei públic és atendre les necessitats de les persones, i poder donar la millor prestació de serveis. I això és el que ha de predominar a la nostra funció política i institucional.»

Li preguntava perquè hi ha qui diu que amb els instruments que ja existeixen ja poden fer-se polítiques metropolitanes. És a dir, que no caldria cap ens nou.

«Trobar una casa comuna crec que està bé. Encara que hi hagi moltes cases, però fer-ne una de comuna i obrir noves possibilitats i crear noves expectatives, que estan molt relacionades amb les necessitats actuals, doncs crec que és un bon camí. Però és un camí que s’ha de traçar des de la confiança i des del consens.»

Però què es pot fer des d’un ens metropolità que no es pugui fer amb les administracions actuals? Si imaginem una Barcelona sense AMB, com seria?

Parlaré de la meva ciutat. Nosaltres havíem d’afrontar situacions que necessàriament havíem d’atendre, però en d’altres no teníem la potencialitat dels serveis que tenim. Això no passa només a Cornellà, això passa a la majoria dels 36 municipis que formen part de l’AMB. En termes de transport públic, en termes de creixement, d’equipaments i espais verds, en termes de renaturalització, en política d’habitatge, en polítiques socials…Nosaltres estem gestionant el tercer pressupost més important de Catalunya. Per tant, tot això, si no existís l’AMB, no seria possible. I no ho dic en un to negatiu…és que senzillament no seria possible. Jo sé fins on puc arribar com a Cornellà, però sé també on arribo acumulant l’energia de 35 municipis més. El que passa és indiscutible…o sigui, la cartera de serveis...l’oportunitat de poder públic, quotidià, diari, que té l’àrea metropolitana, no ho pot substituir cap ajuntament en el seu dia a dia.

Com es va decidir aquesta cartera de serveis?

«Sense l’experiència de més de vint anys abans de la llei de 2010 no seríem el que som. Teníem tota una experiència: Quins diners havíem d’aportar? Quina fiscalitat metropolitana s’havia d’aplicar? Això ja venia d’abans de la llei, aquell camí ja l’havíem fet. Per tant, madures i consolides el que tens. Al 2011 vam aprovar pel 2012 un pressupost de 500 milions d’euros, i 12 anys més tard és de 1.100 milions. Aquesta és l’evolució.»

Més del doble.

«I no fer soroll. Sobretot, no fer soroll .»

Què vol dir amb no fer soroll?

«La política fa massa soroll avui en dia. La política útil el que ha de fer és coses útils: aquí governem quatre partits polítics, no un de sol, i tots tenim un denominador comú, que és evitar el soroll innecessari i sumar. Aquesta cultura és important perquè ens permet compartir coincidències i evitar les discrepàncies. I ens permet treballar amb el govern de Catalunya o d’Espanya independentment del color polític.»

És diferent a un ajuntament clàssic.

«És donar-li el caràcter d’allò que ha de ser una institució així. Clar que fem política, però la veritat és que aquesta política és la de trobar les coincidències, no l’enfrontament. Perquè amb l’enfrontament avances ben poc. És clar que tenim discrepàncies, demandes...però si tu no ajudes i obres espais, al final et quedes paralitzat. Queda bé: un dia fas una manifestació pública dient, per exemple, que el govern d’Espanya no protegeix de forma suficient les nostres platges, però al dia següent la realitat continua sent exactament la mateixa...la realitat és més tossuda que aquelles declaracions. I què busquem nosaltres? Acords per arreglar les platges, perquè són una bona política social. Les platges metropolitanes el que fan és donar a molts ciutadans i ciutadanes espais per poder passar-s’ho bé.»

Com es fa per treure l’AMB del pim-pam-pum polític?

«Tenint molta personalitat política. I això vol dir tenir persones, que formem part de partits polítics, que tenim clar que això no pot ser només una distracció política.»

I com es posen d’acord 36 municipis?

«Has de tenir molta habilitat.»

En aquestes planes, el director de l’Incasol, Agustí Serra, deia fa uns mesos que Tarragona assolirà abans la visió conjunta de territori que l’AMB perquè és més fàcil posar-se d’acord entre 8 que entre 36.

«No és qüestió del nombre sinó més de les habilitats...i que tothom li vegi un indici de benefici.

Quines diria que han estat les majors dificultats que ha hagut d’afrontar l’AMB per constituir-se?

«Abans de la llei ja veníem de molta discrepància. És veritat que el pal de paller l’AMB és la ciutat de Barcelona. Això ningú ho pot negar, però tots hem de saber conviure amb 35 municipis més. I, per tant, aquí hi ha d’haver unes coincidències en els serveis que ens prestem i perquè serveixi al territori. Perquè Barcelona ni arriba a tot ni és l’única realitat. Hi ha moltes realitats...i això a Barcelona li ha costat però ho entèn. I ho entèn no només amb paraules sinó amb aportacions econòmiques del seu pressupost, i això ajuda. I contribueix a anar millorant les condicions de la resta de ciutats.»

Molts dels actors en el procés tarragoní fan servir la paraula “generositat”.

«Generositat? Sí, però afegiria també comprensió. I racionalització. És a dir, evitar la part emotiva d’allò d’ “és que jo sóc la ciutat més gran”. O a l’inrevés: “és que jo sóc el pobre”, sempre en negatiu o com a víctima. Hem d’anar construint, veure quines són les nostres relacions, quines són les nostres necessitats i allò que ens convé. Un ciutadà se sent de Tarragona, un altre de Reus....però quan es relacionen i veus el seu moviment, aquest moviment és de moltes transferències i això és el que has de detectar. Perquè aquesta persona continua tenint necessitats de poder públic quan va a Tarragona o quan va a Cambrils, i això és el que perseguim: que aquest ciutadà no entén de límits, que quan entra en un transport públic travessa les fronteres, però no les veu.»

Deia que a Barcelona ningú li discuteix el lideratge. Tarragona i Reus, en canvi, són ciutats gairebé bessones, i després, Cambrils, Salou i Vila-seca podrien gairebé ser un tercer germà... Com veu aquesta relació entre socis?

«Ja fa temps que conec les dinàmiques territorials del Camp de Tarragona, i crec que en aquests moments hi ha aquesta fermesa de saber que hi ha coses que es complementen, que sumen. I aquesta és la primera condició. La segona és potser la més complicada: és generar l’arquitectura institucional suficient. Perquè aquesta arquitectura es basa en tres aspectes: primer, representació política, és a dir com la gradues. Segon, quines competències tens i, tercer, com pagues la festa. Perquè aquesta festa la pagues tu mateix, perquè són els ajuntaments. Després hi ha subvencions finalistes del govern de la Generalitat, perquè són competències que tu prestes...però aquí, qui paga la festa són els ajuntaments, i els ciutadans.»

A través de...?

«A través de recàrrecs i a través del rebut de l’aigua. Aquest és el sistema, i l’arquitectura que ara, evidentment, s’ha de posar en marxa.»

I sense això, vostè no ho veu possible, oi?

«Però ho dic amb un to molt col·loquial, eh? No de preocupació. Aquí vam decidir una representació sustentada sobre el consens. Totes les nostres decisions, i la llei ho recull molt bé, es prenen des del consens. No pot predominar ningú. I si predomina és que ha de tenir una representació molt alta, o política o territorial. Dos: les competències estan clares, són de caràcter local, no poden ser d’altra forma. No són cessions, són competències que gestiona l’AMB perquè són competències locals. I tres: com ho pagues?»

Veu el Camp de Tarragona políticament prou madur per anar cap aquí?

«Ho veig madur, i més després de la reunió del desembre a la Diputació de Tarragona, on vam firmar aquest conveni de col·laboració tècnica. Sí, ho veig madur. És evident que és complicat, i que no és fàcil dotar tot això de naturalesa jurídica, però hi ha una gran voluntat política: hi ha una gran comprensió del que es vol fer i també de la graduació del procés. Aquesta manera d’enfocar-ho és molt sensata.»

Hi ha veus crítiques amb un ens metropolità a Tarragona, i també qui alerta de que no hauria de ser una agència de col·locació...

«Això no és un xiringuito. Amb economies d’escala, amb prestació de serveis que donen garanties a un ciutadà, sigui al municipi que sigui, que es trobarà amb el mateix que es troba al seu municipi, amb gestions que són complicades i que un ajuntament per si sol no pot afrontar...això, perdoni, però no és un xiringuito. És evident que ha de tenir una estructura. Perquè? La pròpia llei, quan hi sigui, li donarà naturalesa organitzativa i, per tant, estructura. Perquè és una administració, una institució. A l’actual AMB, destinem a personal només un 6%.»

Qualsevol ajuntament passa del 25%...

«Tot depèn de com ho gestiones. És una gestió molt tècnica, no és el mateix que la prestació de serveis d’un ajuntament. Nosaltres hem controlat molt bé aquest creixement. Crec que ningú té cap interès de generar alguna cosa que sigui una bombolla, o alguna cosa que no serveixi per a res. Al contrari, veig una voluntat, i al desembre em va quedar molt clara, per part de la presidenta de la Diputació, i de persones més enllà del que representem cadascun de nosaltres, que creuen que és possible, i que poden generar unes bases i consolidar-les poc a poc.»

Sobre la llei que hauria de regular l’ens metropolità tarragoní...quina possibilitat d’èxit li pronostica?

«Si la llei és impulsada des del territori d’una forma consensuada...el Parlament té coses a dir, faltaria més, però no podrà anar en contra de la voluntat d’un territori i de com es vol organitzar.»

Algun últim consell?

«Ja ho he explicat altres vegades, i sempre parlo de la mateixa paraula: consens. La política ha de ser acord, i nosaltres aquí ho hem demostrat. I què hem fet al final? També protegir a l’estructura tècnica de la casa, que està més orientada a millorar quantitat de serveis, activitats i actuacions que no pas d’estar pendent del moment polític que viu la casa.