Tribuna
El final de la Unió Europea?
Advocat
Amb el Brexit, la nova situació als USA, el pes de la Xina i Rússia, o els indicis dels grans canvis electorals, Europa es pot veure compromesa, més que mai des del seu naixement, davant la precarietat d’uns estats plens de contradiccions i una superestructura burocràtica inassumible que són el brou de cultiu de molts discursos contraris a una fórmula de govern europeu, que sempre s’ha vist condicionat per uns governs territorials que, en cap cas, han volgut deixar una part important del seu poder perquè fos exercit conjuntament.
La col·lecció de països, cadascun a la defensa dels seus interessos particulars per damunt dels comuns, amb pressupostos propis, sense cap tipus d’acord fiscal i, sobretot, els seus mateixos mercats laborals, en un panorama de poca mobilitat, ha hagut de fer-se viable sense tenir la mateixa moneda, que ha comportat desequilibris tan evidents que ara condicionen un futur precari de tot.
Malgrat que els missatges de la classe dirigent deixen entreveure «que aquí no passa res», la realitat posa en evidència que molts seran els canvis els pròxims mesos, on qüestions emblemàtiques com les retallades, tornaran al primer lloc del debat polític per qüestions alienes o fora del nostre control.
Es veuen impossibles els compromisos de més despesa quan l’evidència ens posa sobre una globalització en la qual serem els primers a perdre, agradi o no, si veiem les coses des de la seriositat i la responsabilitat i, no exclusivament en funció de l’interès partidista a curt termini. Sembla el principi bàsic per una majoritària part de la classe política, tant al govern com a l’oposició.
A efectes pràctics, i baixant als grans números de la geopolítica que, s’accepti o no, és la referència obligada de tota situació global, comportarà determinades decisions en política de defensa per Europa, que poden fer que l’aportació econòmica a l’OTAN es dispari fins a cotes insospitades, amb les repercussions directes sobre els pressupostos nacionals.
Com farem front a l’evidència d’una inseguretat ciutadana, cada cop més evident per un terrorisme que segurament es desbocarà davant de determinats models de mutació territorials pel resultat de situacions postbèliques a l’orient mitjà? Quina serà la resposta per donar sortida als endeutaments multimilionaris dels pressupostos públics, amb uns dirigents massa interessats a seguir gastant, però poc en introduir criteris de racionalitat?
En definitiva, se’ns obra un horitzó ple de dubtes, que no podem endarrerir a l’hora de buscar sortides possibles, malgrat que això comporti costos electorals, radicalitzacions socials, o nous lideratges allunyats de l’entesa i el mateix sentit comú, en una societat on la ideologia ha deixat pas a l’interès personal per damunt de qualsevol altra gestió.
L’evidència ens col·locarà, més aviat que tard, davant uns exàmens que haurem d’aprovar si realment volem seguir gaudint de l’entorn de llibertat que ha perdurat des del final de la Segona Guerra Mundial, i que avui es veu amenaçat amb fronts tan diversos.
L’entrada en aquest nou cicle no serà fàcil i posarà en qüestió molts dels temes que hem donat per descomptat, per tant, no estaria de més que els nostres caps pensants comencessin a parlar sense embuts del que ens ve, per fixar estratègies possibles. Optar per la línia vigent de continuar auto enganyant-nos, no ser conscients que veurem mogudes incontrolables, on la gran Europa es trobarà en un posicionament molt dèbil, és la garantia absoluta que el final del somni d’uns Estats Units d’Europa forts i influents en el gran teatre mundial, es queda com un desig impossible de portar-se a la pràctica.
La incapacitat evident d’una comunitat europea, incapaç de fer front als seus problemes evidents, quedant-se en teories i fal·làcies. Això ens portarà molt aviat a l’evidència d’un protagonisme, en cap cas de primer nivell com ha estat fins fa poc les noves referències de Xina, Rússia i Estats Units. No necessitaran ja el pes del nostre continent, centrat en una divisió política i social evident, que posarà de manifest una debilitat inimaginable per una ciutadania que tampoc sabrà comprendre el nou marc d’entesa global on la gran Europa serà un comparsa més, amb el que això suposarà a l’hora d’exigir uns drets impossibles de mantenir, davant d’una economia impotent per donar respostes reals.
En definitiva, el meu pessimisme no és fruit de res en concret, només de l’evidència d’un cúmul de temes produïts i d’uns fets que succeiran en els pròxims mesos i que sembla que ningú els té en compte. Tant de bo la meva pobre anàlisi no sigui real i estigui equivocat amb totes aquestes reflexions. Ara bé, els indicis objectius són els que són i no estaria de més que se’n parlés a tots els nivells si no volem inaugurar un període d’impotència on els més dèbils seran els primers sacrificats en totes les decisions.