...i la CUP va demostrar la seva «coherència»

Com tothom que llegeixi aquestes línies sap els dirigents de la CUP s’han distingit des de sempre per autodefinir-se com a exemples de la «coherència» revolucionària. Tan sols cal anar a la xarxa i llegir les seves intervencions per constatar com afirmaven una vegada i una altra que «la nova política» que ells deien representar no acceptaria «sota cap concepte» renunciar als seus principis i conviccions i sotmetre’s als designis de la dreta liberal. «No ens acotxarem davant dels neoindependentistes neoliberals catalans del Camarilla party», «no anirem de bracet amb la bèstia retalladora ultraliberal que ha destrossat la sanitat i l’educació d’aquest país», es deia des de la mateixa Tarragona. Es contraposava aquesta presumpta fermesa ideològica amb l’acció política del socialisme democràtic venut, segons ells, al poder financer i responsable de totes les catàstrofes divines i mundanes. Els «social-traïdors» que deien els seus avis ideològics. Sí, sí, tots coneixem aquesta lletania pseudo-narcisista i aquests juraments emfàtics a «no trair l’essència de les autèntiques conviccions d’esquerres» que «mai» serien sacrificades en l’altar del pragmatisme institucional.

Mentre ressonen encara aquestes afirmacions solemnes llegeixo, no sorprès la veritat però si certament decebut, com la CUP anuncia el seu suport als pressupostos de la Generalitat proposat pel Govern de Junts pel Sí (l’antiga Convergència i ERC, per entendre’ns). Són uns bons pressupostos per Catalunya? Els mateixos portaveus i diputats de la CUP que anuncien que votaran a favor afirmen que no. «No són els pressupostos que el país necessita», assenyalen ells mateixos (i recalco, ells mateixos). El portaveu del secretariat nacional de la CUP va més enllà i defineix els pressupostos com a «lliberals». A continuació afirma que «els pressupostos no redistribueixen els recursos a favor de les classes populars, no demanen a les classes altes que paguin més, i continuen amb les privatitzacions de serveis públics». A la mateixa roda de premsa on van anunciar el seu suport als pressupostos el dos portaveus de la CUP van dedicar més de 15 minuts a desgranar el caràcter antisocial dels mateixos. Com és possible aleshores que la CUP doni suport a uns comptes que considera lesius per les classes populars i treballadores i per al conjunt del país? El mateix portaveu Quim Arrufat té la gentilesa d’explicar-ho, el suport «d’un xantatge de Junts pel Sí» (textual)... Toma del frasco Carrasco, que diria un amic meu!

Però, un moment, no jurava la CUP que «mai» cediria davant cap xantatge ni es vendria per un plat de llenties? Doncs bé, els mateixos dirigents de la CUP ens expliquen el perquè de tant de misteri: el seu suport als pressupostos està únicament condicionat a la celebració del referèndum. Tant és així que si el referèndum no es du a terme, com a molt tard, a la tardor d’enguany la CUP ja avança que retirarà el seu suport als pressupostos i al Govern. I les beques menjador? i la renda bàsica garantida per a tots els ciutadans? I l’augment impositiu a les rendes altes? I les ajudes als dependents? I les mesures contra la pobresa energètica? I les inversions de la Generalitat a les comarques tarragonines? I el pla de xoc contra l’augment de les desigualtats? I així podríem seguir fins l’infinit... Tot això, per la CUP, representa exactament un cero a l’esquerra insignificant arraconat per la paraula màgica: referèndum. De fet, el que de forma fina i perifràstica acaba de demostrar la CUP és que els importa tot un rave tret del fabulós referèndum. I tot en nom de la «coherència» revolucionària i d’esquerres.

Però que ningú esperi cap propòsit d’esmena o reflexió crítica. Possiblement es posaran al capdavant de la propera manifestació reivindicativa de protesta, posem per cas, dels estudiants universitaris de rebuig als preus abusius de les taxes i matrícules que els pressupostos que s’aprovaran amb el seu vot estableixen.

I com diria el clàssic: sic transit gloria mundi.

No serveix de res sentir vergonya aliena...