Tribuna
L'endeutament públic
Advocat
Dades objectives com la caiguda de naixements, les crisis bancàries, la realitat d’uns creixements econòmics més teòrics que reals, però sobretot, el requeriment permanent de la necessitat de més serveis públics, són fets que en si mateixos incideixen clarament sobre una qüestió fonamental, uns pressupostos públics cada cop més propers a la seva fallida davant la impossibilitat de poder fer front als requeriments que la societat fa d’ells, oblidant un fet emblemàtic com és que «no es pot gastar més del que es té».
Un dels punts més importants del debat polític és l’exigència de tot l’arc partidista a l’hora de buscar l’oferiment de serveis públics de caràcter semigratuit o subvencionat, amb el que això comporta per uns pressupostos de tots que ha d’ampliar la despesa fins a cotes insospitades. Segurament poc es pensa que per tenir capacitat d’assumir tot això són necessaris uns ingressos o bé un endeutament, amb el que això suposa a l’hora de buscar equilibris a tots els nivells. Posats a la feina, el fàcil és garantir uns serveis públics deixant de costat com els farem viables econòmicament, i així s’entra, per la majoria de governs, en un «model d’autoengany» que basat en uns increments de la pressió fiscal i l’endeutament exterior, fan quadrar uns números cada cop més insostenibles.
La realitat objectiva posa de manifest que cada cop és més difícil mantenir determinades polítiques fiscals, ja que seguir en aquestes línies posa en perill la mateixa viabilitat de milers de petites i mitjanes empreses per una banda i autònoms per altra, que poden desaparèixer del mercat amb tot el que això suposa. Però és que optar per l’endeutament de les nostres administracions públiques, tampoc és la sortida possible, doncs no podem oblidar que el que s’aconsegueix via préstec en algun moment s’haurà de tornar amb uns costos financers, condicionats per una globalitat descontrolada que, arribat el moment, ens pot deixar en una fallida evident.
És impensable discutir sobre determinats drets com són les pensions o la sanitat, però per damunt del «discurs» queda com fer-ho possible amb garanties, i és aquí on la nostra classe dirigent s’apunta massa als drets i poc a la viabilitat futura del tema, centrant el debat en un tema més ideològic que formal.
Que fàcil és demanar i exigir obviant la contraprestació que això suposa a l’hora de fer front al deure econòmic, però no estaria de més que, en algun moment, quelcom introduís una mica de seny per saber reconduir un tema que se’ns pot anar de les mans, més aviat del que podem suportar. El fàcil és decidir parlamentàriament sobre drets i deixar de costat com es fan possibles, però aquesta és una opció que ens porta a la frustració i a una «virtualitat» fora de l’evidència. Si els fets que s’anuncien es fan realitat, i comporten una pujada de tipus d’interès , també pels comptes públics, el problema es farà viral i poden presencial un marc d’incapacitat de les nostres entitats públiques per fer front a les seves obligacions de despesa.
La sostenibilitat de la despesa pública en els grans números que tots coneixem, requeriran, més aviat que tard, la presa de grans decisions, la majoria no gaire amables, però optar per esperar sense afrontar els problemes és la garantia absoluta d’un descontrol que no podem ni calcular en les seves repercussions socials a tots els nivells. Tornant al pinyol de la meva reflexió, que és la viabilitat econòmica de les decisions polítiques, seria aconsellable no fer més ajornaments a l’hora d’endegar actuacions possibles fonamentades en dades, objectives i no en desitjos. El tema, a més, no és particular de casa nostra, sinó que és un fet que condiciona a moltes economies del nostre entorn i, per tant, les respostes segurament no seran aïllades però el que sí que és segur que hauran de produir-ser si volem seguir sent capaços de donar respostes en positiu.