La voluntat del taxista

No acostuma a passar però un breu moment de relaxació, i possiblement com a somatització de la constatació del seu poder omnímode, va facilitar que Klaus Masuch, el representant del Banc Central Europeu a la delegació de la troika que arribava per imposar les seves condicions d’austeritat a Irlanda, tingués unes paraules de condescendència relatives a la «comprensió» del poble davant d’unes condicions «dures» però –ai sí- tràgicament «necessàries».

Som a Dublín, la capital irlandesa a inicis de 2012, i el senyor Masuch compareix davant dels periodistes per explicar com acaba d’imposar al Govern irlandès un pla de «rescat» per tal que les arques públiques del país assumeixin el deute milionari dels bancs d’inversió i promotors immobiliaris del sector privat «a canvi» de dràstiques retallades en educació, sanitat i prestacions socials per al comú dels ciutadans.

Deia, doncs, que portat per l’autosatisfacció, el senyor Masuch es va permetre unes paraules que suggerien que el poble era poc menys que feliç d’acudir alegrement al rescat dels fons d’inversió privats que havien especulat durant els anys anteriors a l’esclat de la crisi. En concret, va afirmar el següent: «L’actitud del poble pel que he pogut veure és molt bona. Quant he vingut de l’aeroport en el taxi he vist que els taxistes estan molt ben informats i crec que això és un molt bon símptoma. Estem davant d’un procés difícil d’ajustament però hi ha un debat econòmic, i així és com ha de ser.» Reveladores afirmacions que caurien més aviat en l’àmbit del psicoanàlisis...

L’esperpent podria haver quedat aquí però per sort hi havia present a la sala un audaç periodista que es va atrevir a replicar al senyor Masuch preguntant-li això: «Va explicar-li el taxista la indignació de la gent pel fet d’estar obligats a pagar als propietaris de bons sense garanties milers de milions d’euros de deutes amb els que els ciutadans no tenim res a veure, ni cap responsabilitat, per a salvar els bancs d’inversió privats?»

Estupefacció i silenci a la sala. Masuch pretén replicar sacsejant el mantra de la veritat absoluta del capitalisme liberal: no hi ha salvació sense estabilitat del sistema bancari i la resta són nimietats. «Li hauria dit que és una decisió difícil però que hi ha diferents temes a tenir en compte, com la confiança i l’estabilitat del sector financer i del sistema bancari, i que s’ha pres una decisió en la bona direcció.»

Però era un dia dolent per als «senyors de negre» perquè el periodista va perseverar: «No ha contestat a la meva pregunta! Ens demana que paguem per aquests bancs difunts milers de milions d’euros públics sense cap benefici per al poble d’Irlanda. Com explicaria aquest desgavell al taxista que ha mencionat abans?».

Després de varis intents periodístics d’obtenir una resposta de dimensió humana finalment el delegat del BCE va farfallejarà quelcom incomprensible i va abandonar la sala visiblement irritat. Era la victòria simbòlica de l’anònim taxista sacrificat en l’altar de la austeritat imposada pels poders econòmics i financers i els seus instruments polítics. Aconsello, sobretot a la gent jove, que vagi a youtube on està penjat el vídeo de la picabaralla dialèctica i el vegi íntegrament perquè s’entén molt més el que significa constatant com al senyor Masuch li va canviant l’expressió de la cara que no pas llegint la transcripció literal d’un text.

A qui tingui algun dubte de com és de necessari impulsar un canvi impulsat pels socialistes que ens reconnecti amb l’Estat del benestar que miri el vídeo. Lluny de ser un projecte «caduc», com denuncia la dreta liberal i també l’extrema esquerra, el socialisme democràtic –la socialdemocràcia de Willy Brandt i d’Olof Palme- és avui més necessària que mai. Ningú parla de cap utopia irrealitzable sinó de tornar a posar els beneficis obtinguts de les forces econòmiques productives a finançar escoles, hospitals, prestacions i serveis socials, pensions dignes i garantides, ajudes a l’emancipació dels joves, beques culturals, etc. Un camí del que mai ens hauríem d’haver apartat, mai!

Entre els que volen barra lliure per a impulsar la completa desregulació dels mercats financers i especulatius i els que volen prohibir l’economia de mercat (i tornar a una economia planificada de tipus soviètic?) hi ha una alternativa majoritària, sensata, coherent i perfectament realitzable: la que vol posar els guanys de l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés, la alternativa que defensem els socialistes.

Com em deia un company l’altra dia: «No vull per als meus fills ni el capitalisme salvatge de Macao o de Hong Kong ni vull la resurrecció de la Unió Soviètica, vull que visquin en una democràcia social, com la sueca dels d’anys Olof Palme.» Estic convençut que situat en aquesta tessitura l’anònim taxista irlandès respondria el mateix, igual com també ho faria el valent periodista que es va atrevir a qüestionar la voluntat totpoderosa de la troika.