Una ocasió perduda

La pregunta hauria de ser fàcil, i la resposta també. Volem de debò resoldre la qüestió nacional que absorbeix el bo i millor de la política catalana des de fa set anys? Crec que qualsevol persona habituada al pensament racional hauria de dir que sí. En canvi, des del 2010 assistim a una estranya representació, on per sobre d’una mobilització popular intensíssima, les forces polítiques es lliuren a declaracions i contradeclaracions, maniobres públiques i encobertes, amenaces i gestos de cara a la galeria. Mentrestant, la crisi continua colpejant-nos i l’atzucac nacional serveix, fins i tot, per ajornar sine die les opcions polítiques i socials que haurien de treballar per plantar-hi cara. Com que aquesta situació no és normal ni de bon tros, ICV-EUiA va participar activament en la constitució, el desembre passat, del Pacte Nacional pel Referèndum.

No tots els partits, però sí els que representen una majoria de ciutadans i ciutadanes, van acordar com a punt de trobada comú promoure la realització d’un plebiscit per conèixer la voluntat del poble de Catalunya i actuar en conseqüència. Aquesta votació, tal com diu el manifest del Pacte Nacional, s’haurà de dur a terme amb totes les garanties democràtiques i haurà d’estar acordada amb l’Estat, de manera que sigui reconeguda per la comunitat internacional i es pugui obtenir un resultat vinculant i políticament efectiu. Amb l’objectiu de difondre aquest acord el Pacte ha fet públic el manifest que acabem de citar, i ha demanat als ajuntaments catalans que hi donin suport. Amb aquesta intenció, el nostre grup municipal el va dur al plenari aquest mes de febrer.

No ens va sorprendre el vot favorable de les formacions polítiques que impulsen el dret a decidir. L’agraïm i el compartim, perquè aquest manifest també és el seu. No ens va sorprendre, tampoc, el vot negatiu dels partits que citen erròniament la llei com a excusa per a no fer res, fins que la situació esdevingui insostenible. És l’estratègia que han triat, indiferents a les necessitats del país. El manifest no es va aprovar, però, a causa del vot en contra del PSC, i això sí que ja no és tan lògic o racional.

Els socialistes sempre han estat una força progressista i democràtica, i una votació com la que el Pacte Nacional proposa no els hauria de fer gens de por, ni els hauria de provocar cap reticència ideològica. A Escòcia i al Quebec han participat en referèndums similars, i fins i tot els han guanyat. Ignorem els motius pels quals han prescindit del dret d’autodeterminació que defensaven durant la transició, però és que tampoc no han explicat per què ara no volen un referèndum legal i acordat, com sí que ho han volgut des del 2010 fins, com a mínim, el 2014. Tan poc duren, les idees sensates? Sigui com sigui, l’Ajuntament de Tarragona ha perdut una oportunitat. La de posar seny en aquest problema que enverina el debat públic i paralitza l’adopció de les polítiques econòmiques i socials necessàries per sortir de la crisi. Cada convocatòria d’eleccions anticipades, cada pressupost prorrogat, és sinònim de noves retallades, de manca de recursos i d’iniciatives, d’elusió de responsabilitats envers les condicions de vida de la ciutadania.

Certament, fins que l’Estat no vulgui parlar-ne, el referèndum no es podrà fer. Però el nostre deure consisteix a exposar clarament una reivindicació que generi consens entre les diverses formacions i reflecteixi la voluntat majoritària de la ciutadania. És des d’aquesta posició que podrem començar a desfer el nus, a sortir del laberint. I l’Ajuntament de Tarragona hauria de formar part de la solució, no pas del problema.