Justícia

No sempre estem en condicions d’emetre grans paraules. Articulistes i comentadors miren d’evitar els conceptes d’amplitud universal siguin presents a la relativa vida efímera d’una columna de diari. La Justícia és un d’ells. Com altres, fins i tot tenia una representació deïficada a l’antiga Grècia, com la Fortuna, la Victòria Nike, o Nemesis la retribució. La representació d’una dona, característica notablement femenina, amb els ulls coberts amb una bena, sostenint una balança, Libra, símbol de l’equitat. Però m’he fet gran entenent que la Justícia no és el mateix que l’equitat. Ni tampoc és igual que la llei, la norma, el dret o, encara menys, la veritat.

La Justícia al segle XXI no és un concepte abstracte. És un exercici, una experiència de relacions, un joc d’enteniment social, una interpretació de la realitat sota uns guions, les lleis, que no són més que acords entre voluntats diverses, susceptibles a interpretacions i, sobretot, a canvis en l’esdevenir de les societats.

El Dret, en singular, és el resum de l’exercici de la justícia. Inclou els preceptes i, també, la metodologia del procés. No és tampoc el mateix que els drets, en plural, que són els títols irrenunciables dels homes lliures.

L’execució de la justícia es conforma en una litúrgia que explica el dret processal que és el que regula el procés d’aplicació de la justícia. Llei, procés judicial, drets, justícia, veritat, realitat i voluntat col·lectiva, són coses diferents. No són complementàries i fins i tot poden ser contradictòries.

Que a la nostra realitat actual s’hagi manipulat el procés de les relacions, intentant encaixonar les discrepàncies dins d’un marc de lleis sense interpretacions no condueix enlloc. El que l’activitat judicial no pot canviar és la realitat. La dissortada reducció a un procés judicial la sobirana voluntat d’un poble de conèixer que vol fer del seu destí no ajuda a interpretar la realitat. No la canvia, ni és de justícia. Ho sabem. I ho saben. Caminem.