Tribuna
Les noves utopies
Advocat
Anhelar l’impossible o prometre el que no és viable, són conceptes que, encara avui, formen part del discurs partidista general de totes les opcions polítiques, independentment del seu color o posicionament ideològic. No obstant això, aquest marc utòpic comença a tenir unes esquerdes cada vegada més profundes en un marc on la informació i les hemeroteques són cada cop més accessibles per una ciutadania que ha optat per deixar de costat la fidelitat, sense límits, per buscar un pragmatisme tangible de compromisos viables i possibles. Fins i tot, determinats resultats electorals «poc volguts» vénen a reafirmar aquest fet.
Dades objectives com les següents, que per si mateixes hauríem de fer veure als nostres dirigents que el que es necessita és parlar clar, comporten un model al qual arribarem per molt que el fàcil sigui continuar per un camí on la realitat és aparcada en funció de l’interès puntual partidista i el seu objectiu estrella, la captació de suports electorals en cada consulta.
Que Espanya paga cada any 30.000 milions d’euros d’interessos per fer front al seu endeutament; que el 1996 el deute privat a casa nostre comportava el 65 per cent del Producte Interior Brut (PIB) i que al 2005 la dada s’enfilava al 207 per cent; que el deute mundial és de 200 bilions de dòlars, o que la cotització en Borsa d’APEL equival al 60 per cent del PIB d’Espanya; són fets que en sí mateixos haurien de comportar conseqüències evidents, fruit d’una globalització, que pot no agradar-nos, però que ho condiciona tot, i que no estaria de més que ho valoréssim en la seva justa mesura.
Ja sé que el fàcil és seguir en el plantejament d’autoengany, donant dades mancades de realisme i fonamentades en una «fe possibilista» aliena a la crua realitat que ens envolta; sense oblidar que la mateixa interdependència vigent suposa variables sobre les quals no tenim cap capacitat d’influir, per molt que «ens puguem omplir la boca» de sobirania constitucional.
El descontrol de les grans decisions globals que ens condicionaran de manera acaparadora són una realitat fora de discussió, que ens toca directament, especialment, si a més, som conscients que no som un país amb grans reserves de productes vitals pel món, i on el negoci «platja i sol», –l’únic de què podem presumir–, també resta pendent d’altres decisions alienes que es poden decidir per ofertes diferents de la nostra, amb el que podria suposar per una insospitada conducció del nostre moment crític.
Tornant a l’inici del meu escrit, quelcom pot creure que els nostres governs, polítics i econòmics, són autosuficients, quan avui, variables de caràcter global, ens poden condicionar en la nostra pròpia viabilitat? Seran suficients les nostres «estratègies» sense tenir en compte qüestions com el tema de la «prima de risc», el «deute País», la caiguda o l’increment de «la inversió estrangera» o qualsevol variable sorprenent que ens pugui obligar a potenciar determinades partides pressupostàries en funció d’un interès global i en perjudici directe sobre els que poden no veure’s afavorits per unes partides públiques que es poden quedar eliminades?
En definitiva i fent un resum de l’article d’opinió, estan bé les opcions utòpiques en el marc de la dialèctica de confrontació de les idees, però no estaria de més, també, optar pel realisme objectiu, no sigui que els fets evidents ens deixin amb la raó però ens aparquin en la impotència dels fets sense capacitat de resposta.