Visitar els presos i enterrar els difuns

En els comentaris a les obres de misericòrdia corporals, he de referir-me avui a aquestes dues: visitar els presos i enterrar els difunts.

La condició de pres és molt dura per les circumstàncies de privació de llibertat, però més dur encara és el pes de la consciència per haver actuat malament. La història ens refereix molts presos sants o persones honrades per a la societat, des de Joan Baptista i els apòstols Pere i Pau fins a Luther King i Mandela passant per sant Joan de la Creu i Thomas More.

Però el més habitual a les presons de països democràtics és que acullin persones condemnades, o en espera de judici, per haver perjudicat la societat. En aquests casos la depressió o l’obsessió són freqüents, i els presos només poden sortir d’aquests estats mitjançant el penediment i la companyia d’altres persones que els escolten perquè puguin descarregar les seves consciències o els motius que els van portar a cometre aquell delicte; persones que no els jutgin, sinó que els comprenguin i els apreciïn tal com són. Potser en alguns casos sigui la primera vegada que experimentin què és un amor desinteressat: una ajuda molt valuosa la simple companyia, compartir temps, servir d’enllaç amb les seves famílies o atendre necessitats diverses que poden expressar en aquesta relació de confiança. Així coneixeran, potser sense menció expressa, la misericòrdia de Déu envers les seves vides.

Enterrar els morts és una altra obra de misericòrdia que sempre s’ha practicat, i de la qual han quedat testimonis com el de Tobies, a l’Antic Testament, o Antígona, en la literatura grega. Té un fort component espiritual: és atendre la dignitat de la persona, que és cos i ànima, i suposa honrar la memòria del difunt, que és el que fem cada vegada que anem a resar a un cementiri.

Celebrar honres fúnebres i donar sepultura és una obligació familiar de caritat, sense que faltin casos, i n’hem vist alguns, en els quals la mort d’una persona sense llar, un indigent, ha estat acompanyada pels que visiten malalts i per organitzacions humanitàries els membres de les quals han estat l’última família per al difunt.

Aquesta obra de misericòrdia ens recorda que totes les persones són filles de Déu i que Jesucrist triomfa sobre la mort, ja que és resurrecció i vida, una vida eterna en la qual ja no hi haurà llàgrimes perquè Déu acollirà en els seus braços amorosos qui ha arribat al final de la seva existència.