Ens estimem la Part Alta

La Part Alta forma un ecosistema urbà sotmès a una altra pressió. De fet, malgrat la immobilitat dels seus edificis nobles i carrers estrets, és la part de la ciutat que més he vist transformar. La Part Alta de la meva joventut ja havia canviat molt respecte a la de la meva infància i podria dir que els seus usos, hàbits i ofertes de diferents tipus han viscut canvis significatius des que tinc ús de raó.

La Part Alta concentra la representació del poder polític i eclesiàstic ciutadà, algunes de les millors referències del nostre patrimoni monumental, els millors museus, entitats cíviques molt arrelades i populoses, iniciatives interessants de creació artística, seus de col·legis professionals, centres docents; i s’ha convertit en l’espai preferit pels tarragonins per passejar i gaudir dels petits plaers quotidians que ofereix una oferta de restauració variada, en alguns casos de gran qualitat, i la concentració de bars i terrasses.

Aquesta realitat té molts aspectes positius. El contrapunt, però, és que tenim la sensació que tot s’ha de fer a la Part Alta. Sembla que no hi hagi més Tarragona. Això provoca que determinades activitats absolutament prescindibles, poc respectuoses amb els drets de la gent que hi viu, prenguin carta de normalitat en aquest espai. És un fràgil equilibri que no se’ns pot escapar de les mans.

El dret a viure amb normalitat centra un debat entre veïns, que no ens agradaria que prengués formes abrandades. I aquest dret té un punt d’extraordinària sensibilitat, com és el descans. És un fet objectiu i mesurable que la manca de descans té conseqüències negatives en la salut de les persones. Descans no ha de voler dir silenci absolut, sinó soroll suportable.

És obvi que no tots els veïns se senten afectats pel problema del soroll de la mateixa manera. La llàstima, però, és que l’equip de govern de l’Ajuntament no hagi estat proactiu en aquesta qüestió i no hagi posat d’acord la immensa majoria de veïns en aquells punts en què se senten molt pròxims. Sincerament, he escoltat diferents posicionaments i crec que en la majoria de qüestions hi ha marge suficient per arribar a acords acceptats per gairebé tothom. Amagant el cap sota l’ala només s’aconsegueix que creixin les desconfiances entre uns i altres. No només apel·laré a la responsabilitat de l’equip PSC-PP-Unió de mediar en el conflicte incipient de la Parta Alta. Em mullaré, tot i que el breu espai d’aquest article no em permet desenvolupar en profunditat els temes.

Estic a favor del turisme cultural i familiar, absolutament majoritari a la Part Alta; dels actes festius de tradició popular; dels actes de les entitats cíviques, que segur que de forma dialogada s’avindran a rebaixar la seva repercussió acústica, tant en decibels com en horaris; d’identificar els punts especialment conflictius pel que fa a la presència de joves fins altes hores de la matinada i oferir opcions alternatives ; de les actuacions artístiques i musicals en directe, sense amplificació o amb poca amplificació i dins uns horaris acotats. De fet, sóc totalment partidari d’actuacions positives en suport als intèrprets locals, finançades des de l’Ajuntament, a qualsevol indret de la ciutat.

Estic en contra, en canvi, que la Part Alta es converteixi en una discoteca a l’aire lliure; que hagi de rebre les continuades sorolloses visites de comiats de solters/res; que els bars es converteixin en el monocultiu comercial de la zona; que hi hagi establiments oberts fins altes hores de la matinada; que sigui certa la denunciada relaxació en el control a la venda d’alcohol a menors i que no es reprodueixin els episodis de petits fets delictius.

Tres coses per acabar: Estic totalment a favor dels mercats del dimecres i dissabtes; m’agradaria que s’utilitzés el Mercat del Fòrum i sóc partidari que la policia actuï amb autoritat i sentit de la proporció en els punts més sorollosos. Aquestes són les meves cartes. Estic disposat a escoltar altres arguments i a arribar a punts d’acord. Ara només cal que l’autoritat competent en el tema doni una oportunitat al diàleg.